La UEFA del rabiüt Aleksander Ceferin ha hagut d’aturar les represàlies contra el Barça, el Madrid i la Juve, els tres irreductibles que sostenen com poden la pancarta d’una Superlliga que, com a mínim i sent benèvols, s’haurà de replantejar a fons. L’organisme rector del futbol europeu, a instàncies d’un jutjat mercantil de Madrid, ha hagut de claudicar. Ha declarat nul i ha arxivat –com si mai s’hagués obert el procediment (sic)– l’expedient sancionador als tres clubs. En canvi les multes que pengen sobre els altres nou clubs fundadors de la Superlliga, que es van espantar davant les pressions de tot tipus i van fer marxa enrere a les poques hores, simplement continuen en suspens –s’aturen les actuacions, però l’expedient es manté obert– mentre la qüestió es manté en l’àmbit judicial.

Ceferin ha fet teatre del bo, des del primer dia. Defensa legítimament el negoci que gestiona, però des del primer instant se li va veure el llautó. No era creïble que expulsés cap dels peixos grossos de la Champions. La prova és que els tres dimonis ara indultats ja han debutat en la competició sense haver comunicat que abandonen el projecte de Superlliga. I els seus jugadors tenen llicència ben vàlida i –malauradament per als seus clubs– no han pogut esquivar la primera finestra de seleccions perquè tampoc n’han estat expulsats. Ara Ceferin obre un nou acte del sainet amb una demanda de recusació contra el jutge mercantil de Madrid –també ben legítima– que no és gens fàcil que prosperi i que no és més que una cortina de fum per tapar el seu fracàs.

Però avui el Barça, el Madrid i la Juve poden estar una mica més tranquils fins i tot que els altres nou encausats per la UEFA. Pot semblar una paradoxa, però ja hi ha opinions jurídiques que sostenen que, mentre que el grup de 9 encara podria rebre la multa quan l’assumpte surti del jutjat, en el cas del tres caps visibles el fet d’haver anul·lat i arxivat la causa –d’aquí la rellevància d’aquell “com si mai s’hagués obert el procediment”– farà que quan el recorregut judicial finalitzi hagi passat tant de temps que els fets hagin prescrit.

Tot plegat, però, no amaga la qüestió de fons, que continua sent la mateixa que quan el passat 19 d’abril es va donar tret de sortida a la Superlliga, amb pressa i sense cap preparació: els clubs grans d’Europa estan tips de l’immobilisme de la UEFA i creuen que és possible una competició més atractiva, que generi més ingressos i amb uns costos menors si la gestionen ells mateixos. Tard o d’hora la Superlliga reapareixerà i només cal esperar que estigui més ben plantejada, argumentada i transaccionada amb els altres actors del futbol europeu.