Hem d’agrair al Sr. Gasol que sigui viu –i per molts anys–, perquè, si no, aquest article no existiria.

Com que en els obituaris queda força malament malparlar del difunt, i fins i tot deixar-hi una crítica lleugera, per respecte al dol i pel consol que la memòria anirà posant les coses al seu lloc i a poc a poc l’oblit reduirà al silenci les hipèrboles, les mitges veritats o les mentides de la persona homenatjada, que les hagiografies d’aquests dies al jugador formidable de basquetbol es puguin fer tenint-lo viu, acomodat, amb salut i en plenes facultats mentals és d’agrair per l’oportunitat de deixar-hi anar unes quantes raons que s’hi escatimen.

Ben mirat, de Pau Gasol, què ens en quedarà, més enllà dels seus triomfs esbombats a tort i arreu com a model –concedim-li-ho– de l’esforç per arribar a la victòria?

Ara bé, té res d’extraordinari, això, o més aviat el que ressona és l’esnobisme dels trofeus on ha deixat petja? Dos anells de la competició nord-americana de l’esport d’encistellar una pilota, l’NBA, tan divulgada que sembla de casa; allà mateix, un All Star, que es veu que és un club on és dificilíssim d’aconseguir entrada, i un rookie de l’any, el premi al millor debutant de la temporada; un campionat del món, dos d’Europa (amb dues plates i un bronze) i dos segons llocs olímpics amb la selecció espanyola absoluta, tot tan lloat que sembla que ho hàgim guanyat nosaltres.

Francament, deu ser això, el que es deu trobar extraordinari; perquè només cal veure, sentir i llegir els noticiaris televisats i les portades dels diaris del mateix dia i de l’endemà de l’anunci del seu comiat al Gran Teatre del Liceu com una diva a qui se li mor el personatge.

I què en quedarà, ara, de l’altaveu d’un espectacle esportiu que no és sinó un negoci de la metròpolis per a les províncies?

Vegin, si més no, els VIP (sí: les persones fetes passar per molt importants, per les inicials de l’acrònim anglès) habituals de les primeres files de la pista de la franquícia de Los Angeles Lakers (sí: com una cadena de botigues) i preguntin-se si no formen part de l’star system (sí, també: els models del sistema de vida imposat massivament) i portin-me la contrària; sobretot, després de comparar les audiències d’aquella lliga entre nosaltres abans i després que el senyor Gasol no hi fes de viatjant (de comercial, en diríem; d’ambaixador, se’n diu amb el llenguatge políticament –maliciosament, perversament– correcte) i l’augment de vendes de les espardenyes esportives similars a les d’aquell esport, de les samarretes sense mànigues i de la difusió dels logotips de la silueta d’un senyor botant una pilota entre les dues franges –blava i vermella– de la bandera nord-americana.

Diuen les cròniques d’aquell acte al gran teatre de l’antiga burgesia més tronada, que el senyor Gasol hi va anunciar que ara se n’aniria a fer les amèriques a gestionar alguna cosa relacionada amb aquell negoci i que passaria més temps a la seva fundació, la Gasol Foundation, dedicada a combatre l’obesitat infantil, que compara oportunament a una pandèmia.

Ja em perdonaran, però l’experiència ens fa sospitar que ens aixequen la camisa. Això de les fundacions s’assembla més a la versió moderna de la caritat que no pas a cap empenta per arribar a uns nivells de justícia social que no ens avergonyeixin del model de vida que precisament ens imposa el tipus d’empresa d’on fa la impressió que el senyor Gasol no té al cap de desvincular-se.

Ben entrats al segle XXI, la màxima d’engreixar força l’amo perquè les sobres que ens llenci siguin més sucoses és un anacronisme insultant, d’una manca de modals i d’educació que tomba tant d’esquena com tot el reguitzell de trofeus extraordinaris de les vitrines del jugador formidable. Bo i més quan les hemeroteques van plenes de fundacions que no són sinó trampes d’enginyeria financera per reduir i fins i tot evitar les taxes impositives dels sous que superen escandalosament els dels qui s’esforcen per a la victòria de cada dia, que no és altra que la de construir una manera de viure compartida.

Tan de bo, però, que la fundació del senyor Gasol estigui neta de pols i palla i que per molts anys incideixi en la revolta de la morbositat de la vida imposada pels inversors que el paguen.