La Federació Espanyola de Futbol retorna lesionades al Barça Bruna Vilamala i Mariona Caldentey, si és que a última hora no cau cap jugadora més. Són dos casos que s’han de tractar de manera diferent però que tenen un punt d’intersecció: la impunitat de la FIFA i la UEFA i l’aprofitament d’aquesta situació d’abús, gairebé d’usura esportiva, que en fa la federació estatal.

Anem a pams. Bruna Vilamala ha vist estroncada la que havia de ser la temporada de la seva explosió. Per què? Doncs per una patxanga d’una selecció sub-23 que la federació espanyola s’ha inventat (literalment) perquè no és una categoria que tingui competició en el marc FIFA ni UEFA. És a dir, que aprofitant aquest l’atemptat execrable que són les finestres a mitja temporada, la FEF s’ha tret de la màniga una concentració i un partidet per tenir controlades les jugadores amb possibilitats d’anar a la selecció espanyola absoluta a curt termini. Així, de passada, va creant o reforçant un vincle. El cercle viciós el tanquen les mateixes jugadores: podrien renunciar a la convocatòria si no es tracta d’una categoria oficial, però com que a aquesta edat tot és possible però tot està per fer i no es tracta de desaprofitar oportunitats, doncs hi ha cops de colze per no perdre-se’n cap, no fos cas que una renúncia passés factura el dia de demà.

Donant per descomptat que la federació espanyola complirà amb els compromisos que contreu quan convoca una jugadora i indemnitzarà el Barça durant el temps de baixa de Bruna, a qui no podrà compensar és a Jonatan Giráldez per la pèrdua d’una jugadora que hauria fet molts gols en la lliga (ja en suma 3) i hauria donat rotació de qualitat a un equip que defensa el títol en la Champions.

El cas de Mariona Caldentey és diferent. S’estarà de tres a quatre setmanes de baixa per una lesió durant un amistós amb la selecció espanyola sènior, preparatori d’un partit de classificació per al mundial del 2023 i, per tant, el càrrec de consciència recau sobre la FIFA. Es tracta d’un altre abús sagnant que només castiga els esportistes i els clubs que fan esforços ingents per poder-los pagar i veuen com unes estructures de poder del segle passat els expropien de manera arbitrària tres o quatre vegades al llarg de l’any.

Si algú es proposés racionalitzar els calendaris i la vida dels esportistes, entre el 15 de setembre i el 15 de maig hi ha 38 setmanes per encabir totes les competicions de clubs, fins i tot amb una aturada nadalenca. Entre el 15 de maig i el 15 de juliol és temps suficient per fer concentracions i disputar fases de classificació i grans tornejos de selecció. I del 15 de juliol al 15 de setembre queden nou setmanes per repartir entre vacances i pretemporada. Però als estaments reguladors els grinyola tanta lògica perquè aleshores els costaria molt justificar el manteniment al llarg de 12 mesos d’unes costoses estructures de personal esportiu que, sent generosos, tindrien feina per 4 mesos, dos per fer el seguiment dels jugadors i les convocatòries i els dos d’activitat de seleccions.

Aquesta vegada les afectades són les dones, però el risc no distingeix gèneres. L’angoixa és enorme cada vegada que els equips cedeixen internacionals. Però mentre els clubs, que són els grans afectats, no es rebel·lin contra les elits extractives que són les federacions, només queda desitjar una ràpida recuperació a Bruna Vilamala, que als 19 anys ja ha patit dues lesions greus de lligaments encreuats del genoll.