Un esportista fa públic quina és la seva orientació sexual. Per ser precisos, explica que no és heterosexual. I és notícia i mereix grans titulars quan no hauria de ser-ne ni en el cas d’un esportista ni en cap altre. A més, tot s’amplifica perquè és un home. Ben mirat no hi hauria d’haver cap necessitat de donar detalls que afecten a la privacitat de cadascú. Però la realitat és molt diferent i, sobretot, extraordinàriament diversa i complexa. En l’entorn proper, no té la mateixa rebuda una informació d’aquestes característiques a Austràlia que a Rússia, Turquia o en segons quins territoris de l’Estat espanyol sociològicament ancorats en èpoques obscures. Però el fet és que l’australià Josh Cavallo, que juga a primera divisió a l’Adelaide United, és el primer futbolista d’alt nivell que fa el pas. No és el primer esportista professional que fa públic que és homosexual, però sí el primer futbolista, una dada que no pot ser casual i que també mereix una reflexió sobre l’endarreriment en la posada al dia d’alguns comportaments que encara s’exhibeixen en l’entorn del futbol. Només cal parar l’orella a les grades de la majoria d’estadis de LaLiga o fer recompte dels incidents violents que no s’aturen a França.

Cavallo deu tenir un entorn favorable, però això no treu valor al seu gest. Si algú ha de ser el primer de fer el pas per normalitzar d’una vegada aquesta situació, no cal que sigui un heroi que s’hagi d’enfrontar tot seguit a un drama en cada camp que trepitgi. Tampoc s’ha de passar per alt la seva edat. Cavallo només té 21 anys, no és un jugador a punt de retirar-se a qui li importés poc sentir segons què en quatre partits que li quedessin per jugar. Té tota una vida esportiva a davant.

L’exemple de Cavallo no és l’únic però sí minoritari en extrem. Als Jocs de Tòquio, el saltador de trampolí Tom Daley va mostrar-se’n orgullós després de ser campió olímpic. Però és anglès, un entorn també respectuós amb les llibertats personals. El portal Outsports, dedicat a l’esport LGTBI, ha fet recompte i li surten 185 esportistes obertament no heterosexuals en la cita olímpica. Segons aquest mitjà, 57 d’aquests 185 esportistes van aconseguir medalla, bé en competició individual o per equips. Doncs dels 57, només tres disputaven competició masculina.

La conclusió és òbvia: l’estigma de la diversitat sexual en homes és extraordinàriament superior que en dones, i la cursiva és per salvar la simplificació que implica aquesta classificació binària. Socialment la diversitat sexual de les esportistes continua sense estar plenament normalitzada, però en aquest procés va moltes passes a davant que en dels esportistes, que continuen massa castigats amb l’etiqueta dels atributs masculins perduts en cas que decideixin fer pública la seva condició.

Josh Cavallo ha fet un pas, petit però rellevant, noticiable per insòlit. N’han de venir més, molts més, perquè un dia no se n’hagi de parlar.