No és un Messies ni tindrem un gir copernicà a nivell de resultats, és més, segurament encara ens esperen nits de buidor en la derrota, però per primera vegada en temps el club sabrà on va perquè Xavi ha viscut la incapacitat del Barça de guanyar per guanyar, i ha gaudit de l’experiència de qui necessita arribar a la victòria a través del com. Ras i curt, Koeman és un mite però Xavi és part intrínseca de la secta, i ara mateix, quan l’economia fa aigües, el futur és incert i l’equip deambula perdut, la salvació rau en la recuperació de la identitat i en l’orgull de reconèixer el propi rostre a través d’un mirall trencat.

A partir d’aquí, els entrenadors preparats són els coneixedors de la visceralitat depredadora de la graderia i del seu anhel de matar els déus de l’ahir per les urgències del present, i Xavi, com Guardiola arran de la lesió d’isquiotibials, va patir el verb destructor dels que l’assenyalaven com el culpable dels anys foscos de Gaspart adjectivant-lo com el càncer del Barça per alentir hipotèticament el trànsit de la defensa a la davantera, ignorant evidentment, l’excedent de futbolistes mediocres d’aquells anys que recordem les nits etíliques d’estiu quan tenim ganes de riure pel simple gust de riure.

Per tant, Xavi és conscient que arriba per Rams sabent que els mateixos que el reben amb llorers i el varen treure del Camp Nou elevant-lo als altars, li preparen la creu per si és necessari, i aquest fet juntament amb la possessió del carnet dels dogmàtics del model el converteixen en l’entrenador perfecte per gestionar una comunitat tan neuròtica com la barcelonista. Una població que comet l’error de pensar que el temps al Camp Nou és lineal quan és completament cíclic: Tot es repeteix i tot torna amb noms diferents i contextos diversos, i evidentment, ara hi ha un entrenador que sap de quin mal haurà de morir quan la gent es cansi d’un nou període de glòria esportiva. Per celebrar-ho.