Són, per sort, casos molt minoritaris però ni que en fos un de sol, ja mereixeria atenció. El risc cardiovascular associat a l’esport i sobretot a l’esport d’alta exigència és una realitat que costa atacar de cares perquè, en principi, la imatge de l’esportista s’associa a una persona de salut sòlida i no a un risc de mort sobtada. Ho posa de manifest el prestigiós cardiòleg Ramon Brugada en un detallat reportatge que publiquem avui.

Però les arrítmies i les morts sobtades, que reapareixen en forma d’alarma coincidint amb els episodis que es coneixen, són només un fragment de la mirada mèdica sobre l’esport. De les retirades d’esportistes per causes no voluntàries, la majoria és causada per lesions traumàtiques o degeneratives, singularment de cartílag. Si és prou conegut que aquest exfutbolista o aquella antiga estrella del bàsquet tenen fins i tot problemes per caminar, és imprescindible encendre el llum d’alarma per les conseqüències que pot tenir la pràctica de l’esport al límit entre els amateurs que, cada vegada en nombre superior, se senten atrets pels reptes ultra, en cursa, en bicicleta o en qualsevol altra modalitat d’alt impacte físic o cardiovascular. Els professionals s’hi guanyen la vida i en nom d’una retribució poden assumir més o menys risc, però que ho faci un aficionat pel simple fet d’imitar els ídols de la televisió o les xarxes ratlla l’absurd.

Aquesta és una problemàtica nova. A finals del segle passat, l’esport ultra ja existia però ni gaudia de la popularitat actual ni tenia tants aparadors mediàtics com ara. Aquest és signe dels temps, quan tot es magnifica. Tots els implicats en la publicitat d’aquestes ultracompeticions –mitjans de comunicació inclosos– han de posar a revisió les seves estratègies per evitar el que es veu venir: que un nombre significatiu dels ultraesportistes d’avui tinguin unes males condicions de vida d’aquí a uns anys perquè hauran matxucat el seu cos com els professionals però amb unes atencions mèdiques, tècniques i fisioterapèutiques massa elementals o directament precàries.

Des de fa un parell d’anys, la Secretaria General de l’Esport, el màxim òrgan esportiu de la Generalitat, ha afegit l’epígraf “i de l’Activitat Física” a la seva nomenclatura. Una decisió coherent amb una realitat social que cada vegada dissocia més l’esport de l’activitat física moderada i saludable. La percepció actual de l’esport és no només competitiva –això és tan vell com anar a peu–, sinó d’altíssima exigència física, com si els practicants d’un nivell més recreatiu o els últims classificats d’una competició no fossin esportistes. Aquesta concepció al límit no va en la bona direcció perquè convida l’aspirant a esportista a assumir unes exigències que, com queda ben acreditat pel criteri dels especialistes, impliquen un risc per a la salut fora de tota lògica.