Són, per sort, casos molt mino­ri­ta­ris però ni que en fos un de sol, ja merei­xe­ria atenció. El risc car­di­o­vas­cu­lar asso­ciat a l’esport i sobre­tot a l’esport d’alta exigència és una rea­li­tat que costa ata­car de cares perquè, en prin­cipi, la imatge de l’espor­tista s’asso­cia a una per­sona de salut sòlida i no a un risc de mort sob­tada. Ho posa de mani­fest el pres­tigiós cardiòleg Ramon Bru­gada en un deta­llat repor­tatge que publi­quem avui.

Però les arrítmies i les morts sob­ta­des, que rea­pa­rei­xen en forma d’alarma coin­ci­dint amb els epi­so­dis que es conei­xen, són només un frag­ment de la mirada mèdica sobre l’esport. De les reti­ra­des d’espor­tis­tes per cau­ses no voluntàries, la majo­ria és cau­sada per lesi­ons traumàtiques o dege­ne­ra­ti­ves, sin­gu­lar­ment de cartílag. Si és prou cone­gut que aquest exfut­bo­lista o aque­lla antiga estre­lla del bàsquet tenen fins i tot pro­ble­mes per cami­nar, és impres­cin­di­ble encen­dre el llum d’alarma per les con­seqüències que pot tenir la pràctica de l’esport al límit entre els ama­teurs que, cada vegada en nom­bre supe­rior, se sen­ten atrets pels rep­tes ultra, en cursa, en bici­cleta o en qual­se­vol altra moda­li­tat d’alt impacte físic o car­di­o­vas­cu­lar. Els pro­fes­si­o­nals s’hi gua­nyen la vida i en nom d’una retri­bució poden assu­mir més o menys risc, però que ho faci un afi­ci­o­nat pel sim­ple fet d’imi­tar els ídols de la tele­visió o les xar­xes rat­lla l’absurd.

Aquesta és una pro­blemàtica nova. A finals del segle pas­sat, l’esport ultra ja exis­tia però ni gau­dia de la popu­la­ri­tat actual ni tenia tants apa­ra­dors mediàtics com ara. Aquest és signe dels temps, quan tot es mag­ni­fica. Tots els impli­cats en la publi­ci­tat d’aques­tes ultra­com­pe­ti­ci­ons –mit­jans de comu­ni­cació inclo­sos– han de posar a revisió les seves estratègies per evi­tar el que es veu venir: que un nom­bre sig­ni­fi­ca­tiu dels ultra­es­por­tis­tes d’avui tin­guin unes males con­di­ci­ons de vida d’aquí a uns anys perquè hau­ran mat­xu­cat el seu cos com els pro­fes­si­o­nals però amb unes aten­ci­ons mèdiques, tècni­ques i fisi­o­te­rapèuti­ques massa ele­men­tals o direc­ta­ment precàries.

Des de fa un parell d’anys, la Secre­ta­ria Gene­ral de l’Esport, el màxim òrgan espor­tiu de la Gene­ra­li­tat, ha afe­git l’epígraf “i de l’Acti­vi­tat Física” a la seva nomen­cla­tura. Una decisió cohe­rent amb una rea­li­tat social que cada vegada dis­so­cia més l’esport de l’acti­vi­tat física mode­rada i salu­da­ble. La per­cepció actual de l’esport és no només com­pe­ti­tiva –això és tan vell com anar a peu–, sinó d’altíssima exigència física, com si els prac­ti­cants d’un nivell més recre­a­tiu o els últims clas­si­fi­cats d’una com­pe­tició no fos­sin espor­tis­tes. Aquesta con­cepció al límit no va en la bona direcció perquè con­vida l’aspi­rant a espor­tista a assu­mir unes exigències que, com queda ben acre­di­tat pel cri­teri dels espe­ci­a­lis­tes, impli­quen un risc per a la salut fora de tota lògica.