El camp del Barça és molt petit. Cap a la circumferència vibrant d’un aparell de ràdio de fusta i botons de nacre (perquè el plàstic, als anys que va inaugurar-se, era força escàs i tot just se’ns estrenava el malbaratament d’ara), i ahir, el revellit Camp Nou, va tornar a ser-ne, perquè va cabre, concentrat del tot, al capciró dels dits que el sintonitzaven.

La jugada exacta del moment, pel que ens ocupa, és col·lectiva, perquè en aquell toc hi havia continguda l’essència del Barça.

Sí, som del Barça perquè ens en van fer sense ser-ne socis, del Futbol Club Barcelona, i quan, això, la institució ho oblida, les passa magres.

Hi ha cap diferència, en aquest fet amb el Real Club Deportiu Espanyol? Cap ni una, pel que fa al sentiment; perquè d’avis i pares que transmeten l’afició a un equip de futbol n’hi ha, sortosament encara, a cabassos; i aquesta comprensió és el que infon el comú respecte amb els espanyolistes que ahir ens visitaven. Fins i tot amb els del Real Madrid Club de Fútbol, que tenim a tocar i, a diferència dels seguidors dels altres equips que ens visiten, ni se’n van ni ens deixen.

La diferència és ben clar, es troba en el sentit de pertinença, perquè ser del Barça supera el club i supera el Barça.

Sentir el Barça a través del mateix transistor que esbombava el Boletín de noticias de Radio Nacional de España, l’España para los españoles y el Carrusel Deportivo ens va avesar a garbellar el gra i la palla, perquè la distància entre el món tangible i tota aquella discursiva ens feia veure la roda de molí amb què no combregàvem. Avui, en canvi, discernir, sense una marca visible, el pa de farina industrial del barrejat amb la pagesa és tan complicat com qualificar nítidament de forasteres totes les televisions i ràdios espanyoles i les seves sucursals d’aquí -i la premsa d’allà i la provinciana que ens envolta. I el Barça, quan s’hi rabeja, en surt com un tall de carn magre que s’arrebossa perquè tufeja (valgui la rima interna, feta amb tota la mala bava).

Així que ara com ara, tornar al Camp Nou vol dir anar-hi amb l’entrepà de casa i, el Barça, veure’l com el tall de carn que, abans d’endrapar, s’ensuma.

Ahir, el barcelonista va tornar a exercir de culer perquè va deixar la confrontació amb l’altre equip de la ciutat -i la rivalitat amb els seus barcelonistes- més esperonat per les proclames dels Laporta, Piqué, Xavi i, sí, Dani Alves, que no pas per l’interès de llevar-se aquest matí podent-se fotre dels periquitos i l’esperança de repetir-ho amb els portadors de la fal·làcia i la mentida espanyoles.

Sentir, avui, enmig de la vacuïtat i l’adotzenament general dels mitjans de difusió de masses les referències a recuperar el sentit del Barça camuflades en la recuperació esportiva ens retorna a l’època infantil del Camp Nou, quan els partits alimentaven la sensació de sobreviure enmig d’una desfeta enorme.

Per això ahir vam tornar al Camp Nou al costat de qui ens sintonitzava el que sentíem a la ràdio amb el que sentíem pel país i, en notar-li els capciró dels dits, el camp ens va retrunyir a l’estómac com si tot el Barça hi país el mateix entrepà de casa.