Ni la selecció espanyola ni la francesa tenen cap culpa de la ineptitud dels responsables de l’organització del campionat d’Europa d’hoquei patins (el World Skate Europe Rink Hockey) a l’hora de planificar les competicions. El resultat final queda completament desvirtuat per la tempesta perfecta que es va gestar en l’últim partit de la primera fase, França-Espanya, amb premi per a totes dues seleccions: es tornarien a enfrontar en la final si Espanya no guanyava de més de dos gols. I repetir el partit tenia avantatges. Per a França, la seva primera final en 90 anys. Per a Espanya, evitar Portugal en la final. Apartar del camí la selecció més potent i que, a més, jugava a casa (a Paredes) amb les implicacions ambientals (i sovint arbitrals) que comporta això. El resultat és obvi: partit tediós, els titulars a la banqueta, faltes directes que enlloc d’apuntar a porteria miren cap a la grada, advertiments i amonestacions per falta manifesta de competitivitat (àrbitres portuguesos, per si de cas, però que no van poder evitar res)... i el resultat que tocava, victòria del combinat que dirigeix Guillem Cabestany per 3-1. En la final, la victòria de l’equip –majoritàriament català– de la FEP va ser per 2-1.

Però, com és possible que s’hagi arribat a aquest ridícul? La resposta és simple: per un excés de confiança que ratlla la negligència. Perquè, qui ho havia de dir que aquest Espanya-França decidiria una final per la qual els francesos a priori no comptaven? Qui s’havia de pensar que Portugal punxaria contra la mateixa França, empataria contra Itàlia i veuria impotent com la final del seu europeu se li escapava dels dits?

Però més enllà dels resultats, a qui se li acut plantejar un campionat d’Europa amb només sis seleccions i, sobretot, sense repartir-les en dos grups. Només sis seleccions donen la mesura de la salut d’aquest esport a nivell europeu. On eren Suïssa o els Països Baixos, semifinalistes no fa tants anys? Pot ser que un campionat amb sis seleccions eviti derrotes escandalosos d’equips de baix nivell que desprestigien el torneig, però rere aquesta hipotètica bona intenció hi ha un error majúscul. I cometre el primer ha portat a cometre’n un altre: tots els en mateix grup i final directa entre els dos primers.

L’hoquei sobre patins continua tenint una salut de ferro a Catalunya i a Portugal. A Itàlia s’ha de culminar un relleu generacional i França va a l’alça, si més no si fem cas d’aquest europeu. Però a nivell continental s’està quedant arraconat i en moltes àrees és residual. Això no és culpa d’Espanya, Portugal, França o Itàlia, sinó de qui governa les federacions internacionals.

I mentre l’europeu fa figa i el WSE-RH passa vergonya, una gran potència que apujaria el nivell del campionat continua segrestada per Espanya. Del triomf de Catalunya en el mundial B de Macau aviat en farà 18 anys.