Ni la selecció espa­nyola ni la fran­cesa tenen cap culpa de la inep­ti­tud dels res­pon­sa­bles de l’orga­nit­zació del cam­pi­o­nat d’Europa d’hoquei patins (el World Skate Europe Rink Hockey) a l’hora de pla­ni­fi­car les com­pe­ti­ci­ons. El resul­tat final queda com­ple­ta­ment des­vir­tuat per la tem­pesta per­fecta que es va ges­tar en l’últim par­tit de la pri­mera fase, França-Espa­nya, amb premi per a totes dues selec­ci­ons: es tor­na­rien a enfron­tar en la final si Espa­nya no gua­nyava de més de dos gols. I repe­tir el par­tit tenia avan­tat­ges. Per a França, la seva pri­mera final en 90 anys. Per a Espa­nya, evi­tar Por­tu­gal en la final. Apar­tar del camí la selecció més potent i que, a més, jugava a casa (a Pare­des) amb les impli­ca­ci­ons ambi­en­tals (i sovint arbi­trals) que com­porta això. El resul­tat és obvi: par­tit tediós, els titu­lars a la ban­queta, fal­tes direc­tes que enlloc d’apun­tar a por­te­ria miren cap a la grada, adver­ti­ments i amo­nes­ta­ci­ons per falta mani­festa de com­pe­ti­ti­vi­tat (àrbi­tres por­tu­gue­sos, per si de cas, però que no van poder evi­tar res)... i el resul­tat que tocava, victòria del com­bi­nat que diri­geix Gui­llem Cabes­tany per 3-1. En la final, la victòria de l’equip –majo­ritària­ment català– de la FEP va ser per 2-1.

Però, com és pos­si­ble que s’hagi arri­bat a aquest ridícul? La res­posta és sim­ple: per un excés de con­fiança que rat­lla la negligència. Perquè, qui ho havia de dir que aquest Espa­nya-França deci­di­ria una final per la qual els fran­ce­sos a pri­ori no comp­ta­ven? Qui s’havia de pen­sar que Por­tu­gal pun­xa­ria con­tra la mateixa França, empa­ta­ria con­tra Itàlia i veu­ria impo­tent com la final del seu euro­peu se li esca­pava dels dits?

Però més enllà dels resul­tats, a qui se li acut plan­te­jar un cam­pi­o­nat d’Europa amb només sis selec­ci­ons i, sobre­tot, sense repar­tir-les en dos grups. Només sis selec­ci­ons donen la mesura de la salut d’aquest esport a nivell euro­peu. On eren Suïssa o els Països Bai­xos, semi­fi­na­lis­tes no fa tants anys? Pot ser que un cam­pi­o­nat amb sis selec­ci­ons eviti der­ro­tes escan­da­lo­sos d’equips de baix nivell que des­pres­ti­gien el tor­neig, però rere aquesta hipotètica bona intenció hi ha un error majúscul. I come­tre el pri­mer ha por­tat a come­tre’n un altre: tots els en mateix grup i final directa entre els dos pri­mers.

L’hoquei sobre patins con­ti­nua tenint una salut de ferro a Cata­lu­nya i a Por­tu­gal. A Itàlia s’ha de cul­mi­nar un relleu gene­ra­ci­o­nal i França va a l’alça, si més no si fem cas d’aquest euro­peu. Però a nivell con­ti­nen­tal s’està que­dant arra­co­nat i en mol­tes àrees és resi­dual. Això no és culpa d’Espa­nya, Por­tu­gal, França o Itàlia, sinó de qui governa les fede­ra­ci­ons inter­na­ci­o­nals.

I men­tre l’euro­peu fa figa i el WSE-RH passa ver­go­nya, una gran potència que apu­ja­ria el nivell del cam­pi­o­nat con­ti­nua segres­tada per Espa­nya. Del tri­omf de Cata­lu­nya en el mun­dial B de Macau aviat en farà 18 anys.