No guanya qui fa un gol, sinó qui en fa més que l’altre, diu el tercer principi de l’estil Barça. I recordar aquesta banalitat, quan la fuetada dins de l’àrea només oneja (i encara!) sense espetegar, pot semblar fotre’s del mort i de qui el vetlla, vet-ho aquí.

Arribar a la meta és complicat, quan hi ha tants obstacles a la zona de gol que el cansament pot més que la fiblada definitiva. Així, la projecció de la pilota demana transicions lleugeres, ràpides, que puguin arribar a l’àrea contrària sense gaire efectius de defensa, perquè els boscos de cames, si bé faciliten l’excusa de mal pagador que pot ser un penal, entorpeixen tant la delineació de la pilota que fan gols embullats, lletjos, de rebots i patacades (si bé alguns, més aviat escassos ara que els defensors són perxerons de carreres, arriben a semblar brodats de puntes de coixí, recargolats com figures calidoscòpiques encantadores –potser perquè maregen).

Tot sovint fa la impressió, veient els estols de nois corrent pel camp al darrera d’una pilota, que hi ha jugadors de futbol que entenen la basculació com l’atracció del mercuri –tan tòxic com és–, que es reagrupa tan bon punt del conjunt se n’escapa una goteta. El joc així anomenat, per la seva primarietat, de pati de col·legi, és com contemplar una esbatussada –ben poc edificadora, si no sou donats a la intel·ligència militar, ja sigui de la guàrdia civil, legionària o de la general soldadesca.

Civilitzadament, energúmens uniformats de carrer o de caserna a banda, el gol no deixa de ser la conseqüència d’una rematada, que per això se’n diu així i no per una altra cosa.

S’ha dit, encertadament, en aquest mateix espai o pàgines, que l’estil Barça és “joc de posició, combinació per generar desequilibri, possessió de la pilota, bloc alt i equip junt” i que això explica els grans èxits d’abans de l’embriaguesa de nou rics que va enllumenar la saviesa electoral de la societat anònima del Futbol Club Barcelona (i que se n’entengui el sarcasme, del tirabuixó mental del soci del club de creure’s membre del consell d’administració d’una empresa).

Potser sí, però si no se’n desplega el sentit, el risc que no s’entengui és tan gros que ens podríem trobar al davant del nus on han arribat les males decisions (criminals, pel que fa al sentit culer) de la gestió blaugrana.

La posició desequilibrant de la possessió de la pilota en un bloc alt i junt ens ha dut a les soporíferes jugades del teva, meva i del reteva i remeva (i deixem-nos estar del tiki-taka invasor) a la frontal de l’àrea dels darrers tres o quatre anys ben bons (que és un dir que va molt bé per mossegar-se la llengua).

Veure l’agrupament de quatre a sis (si no més) jugadors rebotint-se la pilota a l’exterior d’un escaire, per més i qui fos qui volgués córrer en paral·lel a la línia fronterera per llençar una diagonal amb rosca, era tan desesperant com observar la pretensió de canviar els resultats decebedors aplicant les mateixes fórmules avorrides. Més que junt i en bloc, l’equip s’ha de moure com un cos, amb cap i extremitats i un procés digestiu tan eficient com el que ens alimenta. I entrar a l’àrea per xutar a gol i no pas per mostrar-se a plaça.

Potser caldria treure la grada d’animació –que sol actuar com el regidor d’un plató per fer aplaudir l’audiència– i posar-hi un altaveu que cridés “però xuta, fillet de déu!” quan el jove amb calça curta s’enfarfega de pilota i no sap què fer-ne.

O això, o entenem que no n’hi ha prou de passar-se la pilota i de driblar el contrari, que si bé serveix per airejar el partit i pair les jugades no arriba per contrarestar els gols contraris. Jugar a no rebre és no jugar, sinó arronsar-se o pretendre imposar un armistici; i això només ho fan els covards, els desanimats o els pusil·lànimes, o els fanfarrons, els arrogants o els fatxendes, que semblen sinònims però no en són; si més no, de cap paraula que hagi de definir l’estil del Barça.