L’alternança de cicles guanyadors i fases de sequera de títols hauria de servir perquè el seguidor valorés com toca l’assoliment d’èxits. Però per a la condició humana és tan fàcil acostumar-se al que és bo com lamentar-se quan les vaques són magres. Ahir, la Federació Catalana de Futbol va celebrar la Gala de les Estrelles, una festa de final d’any que serveix per premiar els més destacats del futbol i el futbol sala de Catalunya. D’un país petit que no arriba als 8 milions de ciutadans, capat econòmicament per la subjugació a un estat que més que defensar-lo, el persegueix en elements nuclears com la llengua, l’empobreix i l’espolia. Però aquest no és el tema d’avui.

Els millors futbolistes catalans del 2021 són Alèxia Putellas i Gerard Moreno. Amb Alèxia correm el risc que ens passi el que es descrivia més amunt: que de tant de veure-la recollir premis ho acabem normalitzant. I no, no és normal, no pot ser de cap manera un estàndard que els millors catalans del 2021 siguin la millor jugadora del món (Pilota d’Or, The Best... en el cas d’Alèxia) i un dels nominats a la Pilota d’Or i autor de 30 gols, en el cas de Gerard Moreno.

No ho podem normalitzar perquè, si perdem la perspectiva, serà quan no guanyar sempre i no ser sempre els millors causarà frustració. Com no s’ha repetit més que el podi de Pilota d’Or 2010 (Messi, Xavi i Iniesta) sigui del planter d’un mateix club, és complicat imaginar una altra Gala de les Estrelles amb una Pilota d’Or i un finalista.

Els resultats del 2021, a banda de reforçar l’autoestima esportiva del país, només poden tenir un efecte: validar i reforçar les polítiques i estratègies de formació que han caracteritzat el teixit esportiu català en les últimes dècades. A nivell futbolístic és clar: no només hi ha el Barça, l’Espanyol, la Damm, el Cornellà, el Sabadell, el Girona... són multitud de clubs que alimenten la piràmide futbolística catalana a la qual els grans clubs d’elit –fins i tot no catalans– acaben de donar sentit. La qualitat es pot obtenir de la quantitat i del treball estructurat i ben orientat. Com que de la demografia de Catalunya no se’n pot esperar quantitat, és la categoria dels formadors i el nivell de la formació els que produeixen resultats, i no tan sols en el futbol, tot i que és l’esport que ara ens ocupa.

En clau blaugrana, el 2021 haurà estat un any de contrastos, però justament l’esclat imparable de l’equip femení –liderat per moltes jugadores i entrenadors formats a Catalunya– en contraposició a com el masculí ha tocat fons il·lustren que el camí de la formació continua sent molt vàlid –si no l’ideal– a mitjà termini, com a mínim en el futbol.