Que els sis últims gols del Barça els hagin marcat jugadors de 22 anys o menys no és casualitat. És el resultat d’una aposta determinada de Xavi per encarrilar la reconstrucció blaugrana a partir del planter, dels joves que han de proporcionar el matalàs sobre el qual s’ha d’acomodar el futbol del Barça en la pròxima dècada. Sis gols de Nico (2), Abde, Gavi, Jutglà i Araújo que només han proporcionat 5 dels 9 punts possibles. És el preu que s’ha de pagar per tanta jovenalla però que com més aviat es pagui millor.

Ningú no neix ensenyat. S’està posant el present del Barça en mans de jugadors que estan oferint un rendiment espectacular i que per capacitat futbolística ja han passat clarament a portar les regnes de l’equip tot i que encara no han completat la seva etapa formativa, i això té uns costos. Tan nítida és l’aposta que si Xavi no ha alineat Nico d’inici al Pizjuán, al costat de Gavi, Abde i Jutglà, ha estat per protegir-se de la regla que obliga a tenir un mínim de set jugadors del primer equip en el terreny de joc. En cas d’haver jugat junts els quatre jugadors amb fitxa del B, qualsevol expulsió entre els altres set hauria fet incórrer el Barça en alineació indeguda.

Sent rellevant la dada d’edat dels autors dels últims gols, no ho és tot. Crida molt l’atenció que per primera vegada en molts mesos el Barça ha estat capaç de ser superior sobre la gespa a un equip de categoria alta, de ser protagonista i de no anar a remolc, d’oferir un futbol recognoscible com a essència barcelonista. En la primera meitat, onze contra onze, i també després de l’expulsió de Koundé. Als nens del Pizjuán no els falta ni físic, ni compromís, ni talent, ni capacitat d’entendre el joc –el futbol sense pilota de Jutglà, l’últim descobriment, és excel·lent– ni tan sols gol, no sent cap d’ells un golejador. Tenen qualitats innates que han polit amb aprenentatge formatiu i només els falta la part d’ofici que s’obté minut a minut, partit a partit, temporada a temporada.

A Sevilla, el Barça ha dibuixat un esquema del que ha de ser el seu futur. Continua tenint dèficits. Li falta gol, debilitat que Ansu Fati i el davanter que hauria de venir al gener pal·liaran. Li falta ampliar les fases dominants, i aquí se n’espera molt del retorn d’un altre jovenet ja amb ofici, Pedri. I li falta treure’s del damunt la llufa de ser l’equip de primera amb més forats de seguretat quan es tracta de defensar la pilota aturada. Aquests dos últims aspectes no s’obtenen tant amb fitxatges com amb treball. Amb la zona de Champions a tan sols dos punts i tota la segona volta per davant, sembla raonable demanar un punt de calma perquè l’objectiu classificatori del curt termini i les decisions estratègiques de creixement futbolístic i mirada llarga siguin ben compatibles.