Novak Djokovic és tan campió com arrogant, i pretén que l’arrogància és un requisit per triomfar. En els jocs de Tòquio es va permetre fer teories sobre la presumpta debilitat mental de Simone Biles pocs dies abans de perdre la semifinal i el partit pel bronze i, en un dels seus vodevils de criatura consentida, va deixar penjada i sense medalla de bronze la seva companya del doble mixt, Nina Stojanovic. Qui era el dèbil, Nole?

El paperot d’estrassa que està fent Djokovic intentant buscar escletxes per disputar l’obert d’Austràlia mereix una resposta exemplar. El serbi és el jugador amb més victòries a Melbourne però ni aquest èxit ni cap altre justifica una excepció a la legislació australiana. Ja seria l’últim que ens quedaria per veure. Hagi passat o no la malaltia, si no hi ha vacuna, no hi ha visat, i cap a Sèrbia a demanar cita prèvia, que ja fa massa mesos que fa durar la broma amb el pretext que no confirma ni desmenteix.

A Djokovic ja l’han adoptat com a icona els antivacunes i els negacionistes. Si el tennista és l’exemple com Trump ho era per als assaltants al Capitoli, les autoritats australianes encara han d’extremar més el rigor en el tractament del seu cas. No fer-ho seria concedir una victòria, ni que fos parcial, als propagadors de les fake news. Per contra, i sense arribar als excessos verbals del primer ministre francès Emmanuel Macron, un sonor cop de porta als morros de Djokovic també serà exemplificador per al col·lectiu negacionista i els ultranacionalistes serbis, encapçalats pel president Aleksandar Vucic. Ja es fan pesats amb la cantarella que els de fora ens volen mal. És la ciència la que ens pot treure de la pandèmia, i no el fanatisme de Djokovic, Vucic i els que els prenen per exemple. I la ciència diu que la vacuna protegeix parcialment del contagi i substancialment de la malaltia greu. Per tant, que es vacuni o no el trobarem a faltar, que a aquestes alçades de la pandèmia ja ens hem adonat que ningú és imprescindible.