Xavi enfoca la supercopa pensant a trobar la manera d’eliminar el Madrid i plantar-se en la final. És la seva feina, i la seva obligació. El clàssic de l’octubre al Camp Nou (1-2) va ser més desigual del que pot donar a entendre el resultat. Amb Xavi, el Barça progressa però està per veure si ho fa adequadament per assolir l’objectiu alternatiu a la victòria: quedar bé. No es tracta d’una mera cosmètica, maquillatge per dissimular imperfeccions. Quedar bé vol dir mirar de fit a fit un dels grans de veritat, probablement per primera vegada en els dos últims anys. Que es guanyi o es perdi queda en mans d’una sèrie de circumstàncies que en un entorn de normalitat haurien de ser controlables però en el context del Barça actual es poden escapar.

Aquesta supercopa arriba massa aviat. Si Benzema i Vinicius estan en ratxa, al davant hi haurà un defensa sense un dels centrals solvents (Èric Garcia) i qui sap si amb un altre operat d’una mà fa quatre dies (Araújo). Piqué és l’únic sa dels habituals. En canvi, arriben reforços de defensa en endavant, Pedri, Ansu i Ferran Torres, però el comú denominador de tots tres és que surten de lesions de llarga durada i no estan per jugar tot un partit. Això, sense arribar a valorar el seu estat de forma.

Una bona estratègia d’anàlisi és recordar el Barça-Madrid del 24 d’octubre, refrescar que aquell dia el Madrid va fer la sensació que es regulava fins i tot amb el 0-1, i que l’1-2, l’únic gol de l’ara retirat Agüero amb el Barça, va arribar en l’últim minut del temps afegit. I a partir d’aquest referent, comprovar si la supercopa permet visualitzar progressos que es puguin aplicar en la lliga (per arribar al quart lloc) i en la copa, que aquest sí que és un torneig que pot encaixar amb una trajectòria ascendent del Barça.

L’últim apunt ha de ser per repudiar l’elecció de la seu de la supercopa. Fins i tot Luis Rubiales, que presumeix d’una certa consciència social ni que sigui per contrast amb Javier Tebas, ha sucumbit als diners d’un estat, l’Aràbia Saudita, que ni amb operacions de blanqueig com aquesta supercopa, el Dakar i tots els campionats del món que siguin capaços d’organitzar pot amagar que no respecta els drets humans i que discrimina les dones. En aquest sentit, seria exemplar que algun dels participants hi renunciés però, com que això no passarà, seria molt oportuna una declaració en el sentit que si s’hi participa és per imperatiu legal. Seria una altra manera de progressar adequadament.