La supercopa se li va escapar ara fa un any però el Barça no és dels que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra i l’esbandida que li ha propinat a l’Atlético en la final recorda els millors moments d’un equip que és superior a tots des de fa més d’un any.

La supercopa perduda fa 12 mesos va tenir un efecte estimulant, revulsiu, en les blaugrana. Ja no perdrien cap partit rellevant més. Avui i demà és moment de festejar que s’han tret aquella espina –més aviat, una espineta– i, tot seguit, tocarà donar-li continuïtat. Perquè la supercopa és, de tots, el títol menor, i els reptes importants venen a partir d’ara, sobretot amb l’eliminatòria de Champions contra un Madrid que ja s’ha vist que pot convertir-se molt aviat en el rival en majúscules. Vist com ha jugat el Barça, aquell partit contra el Madrid va tenir l’efecte positiu que tenen les derrotes –tot i no ser-ne– en els equips dominants: exercir de contrapès a l’efecte de debilitament que té l’elogi continuat (i en aquest cas, merescut). El Barça ha estat molt més ràpid, més elèctric, més imaginatiu, més precís en la passada filtrada i en el desequilibri, i s’ha passejat contra el que fins ara era el rival dels clàssics femenins del futbol a l’estat. Una exhibició col·lectiva en la línia dels millors partits que se li recorden en la gairebé perfecta temporada passada.

No sembla que l’autocomplaença sigui el risc principal que corre el Barça de Jonathan Giráldez en una temporada que genera tantes expectatives o més que l’anterior. Això tot just acaba de començar.