La super­copa se li va esca­par ara fa un any però el Barça no és dels que enso­pega dues vega­des amb la mateixa pedra i l’esban­dida que li ha pro­pi­nat a l’Atlético en la final recorda els millors moments d’un equip que és supe­rior a tots des de fa més d’un any.

La super­copa per­duda fa 12 mesos va tenir un efecte esti­mu­lant, revul­siu, en les blau­grana. Ja no per­drien cap par­tit relle­vant més. Avui i demà és moment de fes­te­jar que s’han tret aque­lla espina –més aviat, una espi­neta– i, tot seguit, tocarà donar-li con­tinuïtat. Perquè la super­copa és, de tots, el títol menor, i els rep­tes impor­tants venen a par­tir d’ara, sobre­tot amb l’eli­mi­natòria de Cham­pi­ons con­tra un Madrid que ja s’ha vist que pot con­ver­tir-se molt aviat en el rival en majúscu­les. Vist com ha jugat el Barça, aquell par­tit con­tra el Madrid va tenir l’efecte posi­tiu que tenen les der­ro­tes –tot i no ser-ne– en els equips domi­nants: exer­cir de con­trapès a l’efecte de debi­li­ta­ment que té l’elogi con­ti­nuat (i en aquest cas, meres­cut). El Barça ha estat molt més ràpid, més elèctric, més ima­gi­na­tiu, més precís en la pas­sada fil­trada i en el dese­qui­li­bri, i s’ha pas­se­jat con­tra el que fins ara era el rival dels clàssics feme­nins del fut­bol a l’estat. Una exhi­bició col·lec­tiva en la línia dels millors par­tits que se li recor­den en la gai­rebé per­fecta tem­po­rada pas­sada.

No sem­bla que l’auto­com­plaença sigui el risc prin­ci­pal que corre el Barça de Jonat­han Giráldez en una tem­po­rada que genera tan­tes expec­ta­ti­ves o més que l’ante­rior. Això tot just acaba de començar.