Cada vegada queden menys testimonis vius entre els responsables de Barcelona 92. Però en totes les seves manifestacions posteriors, els tres grans executius, el tres cuiners d’aquella cita, Josep Miquel Abad, Josep Lluís Vilaseca i Romà Cuyàs, han coincidit a explicar l’èxit perquè, un cop les institucions de l’estat van donar-hi suport (o com a mínim es van posar de perfil) no hi va haver fronts d’oposició per desactivar. Tot el contrari del que passa amb Pirineus-Barcelona 2030.

Creure en el principi democràtic implica assumir que la seva aplicació pot endarrerir o fins i tot aturar algunes iniciatives. Per tant, benvinguda consulta vinculant als territoris afectats, i que sigui el que el Pirineu vulgui. El que ja no és tan comprensible és, per exemple, la utilització que fa l’alcaldessa de Barcelona del referèndum. Colau ara es desdiu de defensar-lo també a la capital, potser perquè intueix que a Barcelona seria més difícil tombar el projecte per votació popular que no pas al Pirineu. Els recels indissimulats –més aviat proclamats– de l’alcaldessa sobre la proposta olímpica s’alien amb els dels grups anticandidatura, instal·lats en la ingenuïtat de reclamar que tota la inversió que comportaria ser seu olímpica pot arribar al seu territori via pressupostos ordinaris, sense jocs.

Tampoc pot passar per alt que en les últimes dècades, els projectes de candidatures per als jocs d’hivern impulsats per ciutats occidentals han trobat amb una forta oposició popular. En aquest sentit, els règims que tenen menys respecte pel principi democràtic, o directament autoritaris, tenen avantatge per fer posar en fila tothom i silenciar oposicions internes. Així s’entén que les tres últimes cites hagin estat a Rússia, Corea del Sud i –a partir de la setmana que ve– la Xina.

El resultat del referèndum el determinarà quina de les dues opcions té més capacitat de mobilització sobre un potencial de votants limitat a unes desenes de milers de ciutadans. El govern es compromet que sense l’aval ciutadà no hi haurà jocs, però si el vot popular acaba donant suport a la candidatura, caldrà exigir als contraris que acceptin el resultat i deixin de fer la pinça amb el govern espanyol, que és l’altre element interessat a fer descarrilar els jocs per la via de la imposició d’un soci impostat, l’Aragó. Aquesta pot ser una aliança casual, no buscada i contra natura, però que persegueix el mateix objectiu, frustrar la iniciativa.

A l’Estat espanyol, tot el que incorpora color català és motiu d’enveja i recel ancestral i, malgrat tot, part dels ciutadans de Catalunya, mesells ells, continuen aferrats a no se sap ben bé quin sentiment d’una espanyolitat que quan exerceix el poder només fa que oprimir la terra on viuen. Els jocs del 1992 a Barcelona van ser possibles perquè van coincidir dos lideratges potentíssims tant a la ciutat (Pasqual Maragall) com sobretot al COI (Joan Antoni Samaranch). No era viable que un govern espanyol, fos del color que fos, s’oposés a uns jocs a la ciutat del president del COI i aquesta va ser la gran arma de Barcelona. Samaranch va demanar unitat política, bo i saber que era ell mateix qui la garantia. Però en clau interna, el preu de Barcelona 92 va ser aquella Expo artificial a Sevilla, una autoanomenada capitalitat cultural de Madrid i, en termes més pràctics, un retard injustificable de 20 anys en la xarxa de trens d’alta velocitat a Catalunya.

Ara, la torna de Pirineus-Barcelona 2030 és l’associació obligatòria amb l’Aragó, que sense fer ni liderar res es troba amb un premi que algun dia havia somiat (en l’època de Barcelona 92, Jaca es barallava amb Granada per ser candidata a uns jocs d’hivern) i que el seu president, el baró socialista i populista Javier Lambán, capitalitzarà políticament amb molt de gust.

Al cap i a la fi, per a l’estat aquesta imposició de la coorganització és un win win. Si Catalunya l’accepta, l’estratègia d’espanyolitzar tot el que porti l’etiqueta d’esport a Catalunya (Vuelta 2023, partits de la selecció de futbol... i els que vindran) haurà conquerit un nou espai. I si Catalunya renunciés –o fins i tot si la consulta al Pirineu tomba la candidatura– el COE i Madrid es tornaran a fregar les mans amb la possibilitat de fer un quart intent –després de tres fracassos– per aconseguir un Madrid olímpic, que en el fons és la seva autèntica motivació.