Quan el millor jugador d’Europa diu del seu entrenador que li ha fet posar la pell de gallina a la mitja part d’un partit que l’equip va perdent 29-18 després de fer 5 punts en el primer quart, no cal buscar gaire més explicacions. Les llegendes no se solen prodigar en elogis i ni amb la sobredosi d’adrenalina pròpia d’una remuntada com la del Barça contra el Madrid s’escapa una paraula no calculada. Mirotic, però, és una estrella diferent. Una persona superdotada per a la seva feina que passada la trentena ha decidit renunciar a diners per humanitzar la seva existència a Barcelona.

I al Barça, el millor jugador que juga a Europa ha coincidit amb un entrenador diferencial, Sarunas Jasikevicius. El Barça no té Shane Larkin ni Edy Tavares –per esmentar el base i el pivot dominants a Europa– però la suma del talent de la plantilla, –tampoc en va curt– del llibre tàctic i de la fe en el camí que marca el tècnic lituà configuren un equip de caràcter indomable. Acostumats als més de 100 punts anotats contra el Manresa i el Múrcia, aixecar-se del 19-5 del primer quart en la final i remuntar per guanyar la copa anotant la meitat és d’una fortalesa que només els que han competit a alt nivell sabran valorar.

Jasikevicius és un entrenador diferencial perquè té aquella capacitat innata de motivar un col·lectiu d’estrelles, d’aglutinar voluntats i sincronitzar els rems de manera que el bot avanci implacable, sent exigent en extrem amb els seus professionals. Se’n diu carisma i en el col·lectiu d’entrenadors va escàs, però facilita molt la unitat d’interessos en el vestidor, fomenta el respecte entre jugadors i els fa seguir el tècnic amb els ulls clucs. Són intangibles, però són part tan fonamental de l’èxit com l’atac, la defensa o la tàctica.

En alguns aspectes Saras evoca Pesic i en d’altres, Xavi Pascual. Per sobre de tot, aplica la tolerància amb l’errada i la intransigència amb la transgressió de la norma. Aquest perfil d’entrenador que esprem la plantilla fins l’última gota no sol tenir longevitat en un mateix club, però Saras tot just és al principi del camí. Ell, els seus jugadors i el Barça com a institució tenen l’Eurolliga entre cella i cella. A partir de demà, la copa serà un títol menor i tots recuperaran la gana, perquè la ja llarga sèrie de victòries contra el Madrid són per sucar-hi pa però mirant endavant no tenen més utilitat que minar la moral de l’equip de Pablo Laso. I a banda del Madrid no es pot oblidar el Milà, el CSKA, el Zenit ni uns quants equips més.