Em diu, el company metge que a pesar de ser del Madrid és bona persona –i que s’entengui, això, com un atac càustic a l’apriorístic Ah, pero ¿eres catalán? ¡Pues no lo parece!–, que en l’ofici mèdic tenen dues expressions per protegir-se de la temptació dels prejudicis. Veure entrar una senyora de 80 anys queixant-se del genoll porta l’experiència del facultatiu a dictaminar una artrosi abans fins i tot d’ajudar-la a seure delicadament a la llitera. Les dues frases en qüestió, però, “El més freqüent és el més corrent” i “Es pot ser xinès i ser estanquer” prevenen tant les diagnosis precipitades com l’escàndol del docent a l’alumnat de la fila del darrere d’un autobús abans fins i tot d’arrancar la marxa basant-se en l’acumulació de vegades que els joves més aguerrits i ximples de cada curs no s’hi han precipitat durant els anys de la seva dedicació professional a la docència.

Ve a tomb, el precedent, de la notícia que el docte amic em dona sobre la xicota d’un

dels futbolistes que corren al darrera de la pilota durant el partit tan ben resolt contra el Nàpols a la capital de la Campània, que la falda del Vesuvi que s’intueix des del capdamunt de la tribuna de l’estadi porta a pensar si no serà tot plegat el presagi de l’erupció final d’aquest estat de bona esperança que sembla ara el joc del Barça.

El cas és que, des de principis del segle que correm, les dones i les xicotes dels futbolistes d’elit que veiem cada dos per tres a les pantalles dels dispositius ensinistradors de conductes que ens instrueixen s’anomenen, en el món anglosaxó, WAG (per l’acrònim anglès de wives and girlfriends), terme que també ha passat a designar les parelles femenines d’altres esportistes masculins posats als llibres de text de la vanitat visual com a models de la vacuïtat mental, sinó de l’estultícia general a què aspira el comerç a l’engròs dels nostres dies.

També ha estat un terme potinejat per l’intrusisme professional desvagat i temerari (ja se sap que la ignorància és molt atrevida) del feminisme groc (en el sentit d’aquells sindicats anomenats grocs, contraris als interessos dels treballadors a qui es vanten de defensar i que l’Organització i el Dret Internacional del Treball, amb el Co98, Conveni 98, sobre el dret de sindicació i negociació col·lectiva, considera que cometen un delicte). Desprestigiar la denominació pel fet de designar les persones en qüestió com a dones o xicotes d’algú, amb la pretensió que el relacionant o la preposició posada al davant de qualsevol d’aquests dos substantius els subjuga a la dependència masculina, no solament és no entendre ben bé res de res sinó pretendre que ens empassem que aquella colla de flasques són unes bellíssimes persones. I tal com de bellíssimes, n’hauríem de parlar, perquè la bellesa, ai las, és puresa, també hauríem de matisar que ni tothom és coherent amb allò que aparenta ni, per submissió a la histèria o por al linxament que se’n deriva, no hem de participar, per silenci, a la lloança d’uns models de dones que fan tan mal al feminisme com a qualsevol persona que no se’n senti.