Per si no n’hi hagués prou amb l’oposició interna que hi ha a Catalunya –que haurà de passar per sedàs democràtic de la consulta– ara el president aragonès, Javier Lambán, s’ha tret definitivament la careta i se li ha vist el rostre del que realment és: un populista encantador de serps empeltat de l’anticatalanisme de sempre.

Lambán necessitava un pretext per contribuir a fer descarrilar Pirineus-Barcelona 2030 i ja el té. Tant se val, si no hagués estat el nomenament de Mònica Bosch com a coordinadora de la candidatura ja hauria trobat qualsevol excusa en la primera decisió que s’hagués pres.

Lambán té perfectament llistats els intents de posar en marxa una candidatura olímpica per al Pirineu aragonès amb Jaca com a cap de cartell. Alguns amb més recorregut, d’altres gairebé a l’ombra, però n’hi ha uns quants en els últims 40 anys, fins i tot des d’abans que Barcelona-92 fos una proposta seriosa per als jocs d’estiu. Jaca va trobar primer l’obstacle de Barcelona i després sempre va percebre que el COE preferia Granada i Sierra Nevada com a alternativa espanyola per a uns hipotètics jocs d’hivern.

El president aragonès sap que ha de buscar una roda bona per situar-se en el mapa olímpic. Aquesta roda bona és Pirineus-Barcelona, però enlloc de oferir-se com a atractiu complementari ha decidit postular-se com a cap de files amb l’aspiració de constituir una bicefàlia artificial. La feina ja la va fent Catalunya i els beneficis, a parts iguals. Males arts, però fàcils de desemmascarar. No és la seva idea, ni el seu projecte, i si s’hi vol afegir ha de ser per sumar.

Un cop constatat que l’Aragó difícilment pot aspirar en solitari a ser olímpica, intentar fer descarrilar Pirineus-Barcelona 2030 és disparar-se un tret al peu. Deu ser que a Lambán (que és del PSOE però va per lliure) se li han obnubilat les idees quan ha vist l’oportunitat de barrejar-hi el seu odi a l’independentisme. “L’Aragó ja ha esgotat la paciència amb els independentistes”, “intolerants i excloents”, “ideologia caduca, nacionalisme excloent”, són els mantres que va repetint l’inefable president de l’Aragó per acusar Catalunya de fer el que justament està intentant ell: boicotejar i dinamitar un projecte per revitalitzar una regió de muntanya quan resulta que, si s’hi afegís com toca, també podria beneficiar els Pirineus aragonesos.