El dret a somiar del Girona

El Girona hi torna a ser. Com una pel·lícula amb diver­ses recre­a­ci­ons, l’equip tarda a refer-se d’una gar­ro­tada severa, viu fases de debi­li­tat, s’aixeca i torna a llui­tar per treure el cap a l’elit. És la història de cada tem­po­rada. Aquesta, amb un entre­na­dor d’una men­ta­li­tat valenta i ofen­siva que, d’entrada, gene­rava el dubte de si l’equip, limi­tat pel pres­su­post i molt rejo­ve­nit, s’hi podria adap­tar. Va viure moments de molta difi­cul­tat, amb sis der­ro­tes en deu jor­na­des i sis jor­na­des en zona de des­cens. Els giro­nins han superat obs­ta­cles i limi­ta­ci­ons, sem­pre amb la màxima ambició pro­nun­ci­ada des del pri­mer dia per Míchel. L’ascens directe sem­blava que­dar des­car­tat després d’una der­rota con­tra l’Eibar, no fa ni un mes i mig. Però la millor sèrie de la tem­po­rada, amb cinc victòries segui­des, li per­met com a mínim fer tre­mo­lar els de dalt de tot. Hau­ria de vore­jar la per­fecció per abas­tar els dos pri­mers llocs, però de moment, amb l’accés al play-off ben encar­ri­lat, l’equip gironí s’ha gua­nyat el dret a somiar. I ho està fent superant entre­bancs com la relació amb el VAR que fa pen­sar mala­ment.

Míchel, un encert majúscul que a més és un exem­ple per la seva inte­gració al país –ja fa ínte­gra­ment en català les rodes de premsa prèvies als par­tits–, és el gran res­pon­sa­ble del fun­ci­o­na­ment òptim d’un equip que fa un fut­bol ale­gre, vistós i pro­duc­tiu, encara que la victòria con­tra el Màlaga no fos bri­llant ni segu­ra­ment meres­cuda. També és Míchel qui ha sabut fer créixer juga­dors molt joves i qui ha tret la versió bona de juga­dors com Samu Saiz, que acaba d’obrir un altre foc en la seva par­ti­cu­lar relació tensa. No serà la pri­mera vegada que hau­ran de recon­duir un inci­dent. El gol de Nahuel Bus­tos va gene­rar una sen­sació d’èxtasi a Mon­ti­livi que feia temps que no es veia. Ara falta que l’estadi es torni a omplir i es pre­pari per a emo­ci­ons for­tes, típiques de final de curs a Girona. L’ascens no és cap uto­pia. I si no pot ser per la via directa, algun dia ha de fer les paus amb el play-off.