En l’esport d’elit, es procura dur al més mínim detall l’anàlisi de tots els elements que puguin ser útils per a l’èxit d’un equip. S’estudia i s’intenta controlar tot, i es busquen correccions a partir de les experiències. Al Manchester City, se li podria recriminar a Cancelo l’error en l’1-1 que ho va regirar tot. O que Grealish no hagués acabat d’afinar en dues ocasions clamoroses just abans, quan tot semblava sota control per al conjunt de Pep Guardiola. El City va tenir l’eliminatòria a favor des del minut 2 de l’anada, que va acabar amb un avantatge inexplicablement mínim, fins al minut 91 de la tornada. Però el Madrid, en una versió encara més surrealista del que ja havia aconseguit en les eliminatòries anteriors, va fer el que semblava impensable. Ja costava d’entendre com havia quedat eliminat el PSG en els vuitens de final i el Chelsea en els quarts, però el desenllaç de les semifinals va superar els límits de la lògica.

Quan el guió es repeteix de manera reiterada, costa atribuir-ho a la sort. L’esperit de supervivència dels blancs és innegable. La fe que tenen, també. I d’allò del pes de la samarreta, en competicions europees, alguna cosa hi deu haver. Només té això? No. També té un porteràs, que acostuma a mantenir-lo amb vida quan més pateix, i un davanter descomunal, que apareix quan sembla que no hi és. Ni Ancelotti té el perfil d’entrenador meticulós que ho controla tot, ni el Madrid fa un futbol que enamora. Però tornen a ser en una final. Vol dir això que s’ha de relativitzar el treball metòdic i analític? Que l’aposta per un futbol proactiu i dominador és innecessària? Que s’ha de reduir tot a tenir un bon porter i un bon davanter? En moments de frustració i impotència, hi ha el risc de pensar-ho. I seria un error, encara que els que tenen mania a Pep Guardiola s’atreveixin a titllar-lo de fracassat. Per un parell de minuts de bogeria. O de bruixeria.

Ja està bé, que l’esport s’escapi del control i de la lògica, perquè la condició d’imprevisible és capital. Però hi ha coses que només les pot fer el Madrid. Per més perplexos que ens deixi.