El Barça tan­carà la nit de diu­menge –tardíssim, perquè LaLiga ha pro­gra­mat a les 10 de la nit els par­tits amb alguna cosa en joc a Europa, en aquest cas pel Vila-real– una tem­po­rada dura i trista. Tal com s’havia embo­li­cat, haver asse­gu­rat el segon lloc és un alleu­ja­ment. L’objec­tiu de mínims, que li per­metrà ser a la Cham­pi­ons i també a la super­copa, va que­dar sege­llat en un par­tit indigne a Getafe, sense ambició, sense assu­mir cap risc a par­tir del quart d’hora de la segona part i con­ve­nint amb el rival que més valia no pren­dre mal. No serà ni la pri­mera ni l’última vegada que quan a dos equips els convé l’empat el mar­ca­dor no es mou, però la imatge va ser lamen­ta­ble. Una manera trista, gai­rebé ridícula, de rema­tar la feina.

Xavi Hernández ha redreçat el rumb d’un equip que va aga­far en el novè lloc i que aca­barà segon. Els números són indis­cu­ti­bles, però el pas enda­vant en el joc al febrer ha deri­vat en un estan­ca­ment impac­tant. Arra­co­nat d’Europa en aque­lla nit funesta con­tra l’Ein­tracht al Camp Nou i de qual­se­vol espe­rança de llui­tar per la lliga, la fre­nada ha estat brusca quant a sen­sa­ci­ons. Sort dels gols, i dels punts. El Barça ha asso­lit l’objec­tiu de mínims però ha mos­trat també que té una fei­nada per tor­nar a ser com­pe­ti­tiu en els paràmetres en què se li ha d’exi­gir. La recons­trucció és impe­ra­tiva i no pas fàcil. Farà falta una bona sac­se­jada, i tot està con­di­ci­o­nat al con­text econòmic. Xavi expressa que sap bé què vol fer –“tenim les pri­o­ri­tats clares, però veu­rem si les podem dur a terme”, expli­cava a Getafe– i ara convé fer equi­li­bris i bus­car recur­sos per tenir marge. En un pano­rama deli­cat, el con­sol és que com a mínim és aviat. A mit­jan maig, el Barça neces­sita acce­le­rar i començar a pren­dre deci­si­ons. Més val no encan­tar-se.