El Barça tancarà la nit de diumenge –tardíssim, perquè LaLiga ha programat a les 10 de la nit els partits amb alguna cosa en joc a Europa, en aquest cas pel Vila-real– una temporada dura i trista. Tal com s’havia embolicat, haver assegurat el segon lloc és un alleujament. L’objectiu de mínims, que li permetrà ser a la Champions i també a la supercopa, va quedar segellat en un partit indigne a Getafe, sense ambició, sense assumir cap risc a partir del quart d’hora de la segona part i convenint amb el rival que més valia no prendre mal. No serà ni la primera ni l’última vegada que quan a dos equips els convé l’empat el marcador no es mou, però la imatge va ser lamentable. Una manera trista, gairebé ridícula, de rematar la feina.

Xavi Hernández ha redreçat el rumb d’un equip que va agafar en el novè lloc i que acabarà segon. Els números són indiscutibles, però el pas endavant en el joc al febrer ha derivat en un estancament impactant. Arraconat d’Europa en aquella nit funesta contra l’Eintracht al Camp Nou i de qualsevol esperança de lluitar per la lliga, la frenada ha estat brusca quant a sensacions. Sort dels gols, i dels punts. El Barça ha assolit l’objectiu de mínims però ha mostrat també que té una feinada per tornar a ser competitiu en els paràmetres en què se li ha d’exigir. La reconstrucció és imperativa i no pas fàcil. Farà falta una bona sacsejada, i tot està condicionat al context econòmic. Xavi expressa que sap bé què vol fer –“tenim les prioritats clares, però veurem si les podem dur a terme”, explicava a Getafe– i ara convé fer equilibris i buscar recursos per tenir marge. En un panorama delicat, el consol és que com a mínim és aviat. A mitjan maig, el Barça necessita accelerar i començar a prendre decisions. Més val no encantar-se.