Dissabte, a la mateixa hora del primer assalt de l’eliminatòria definitiva per pujar a primera, entre el Girona i el Tenerife a Montilivi (21h), un altre equip català buscarà el retorn al futbol professional. El Nàstic té l’ascens a segona A a un sol partit, contra el Vila-real B. Dos equips, dues citats i dues aficions ben conegudes, a uns 200 quilòmetres de distància. La lluita, però, serà a l’altra punta de l’Estat. A més de mil quilòmetres. Serà a Balaídos, a Vigo, on els tarragonins i els de la Plana es jugaran l’ascens. Hi haurà un esforç de l’afició grana –ja n’hi havia més de 600 en la semifinal contra el Racing Ferrol–, una de les més fidels del futbol català. Però res a veure amb el que hauria pogut significar una eliminatòria amb anada i tornada, amb el Nou Estadi a vessar i qui sap si el Vila-real obrint l’estadi de La Ceràmica.

Concentrar el play-off en una seu única tenia el seu sentit en època de pandèmia. Ara, sense cap mena de restricció, és un càstig, tant als clubs com als seus aficionats i, en definitiva, a tot el futbol. S’ha demostrat en els partits de semifinals, on només hi ha hagut un públic nombrós en els estadis en què han coincidit el seu club local, com el Deportivo a Riazor, en un altre greuge que s’esquivaria amb les eliminatòries tradicionals d’anada i tornada. Tampoc va ser un exemple gaire gratificant la fase d’ascens a segona FEF, amb els clubs catalans jugant-se-la a la gespa artificial de Can Rosés, una final gironina a Rubí i l’estatal a Madrid, entre el Tenerife B i l’Olot, tot i que va acabar bé per als garrotxins.

Les fases d’ascens són una de les millors experiències que poden els equips i el seu entorn, i posar-ho tan difícil perquè els aficionats ho visquin en primera persona no té cap sentit. Més val que s’espavilin a revisar-ho per a la pròxima temporada, no sigui cas quan s’hi posin ja hagin fet tard.