A Girona hi ha un movi­ment social en base a la meri­tocràcia fut­bolística que repar­teix car­nets de pedigrí entre els afi­ci­o­nats. D’aquesta manera el gru­pus­cle auto­a­no­me­nats autèntics bate­gen com a puja­car­ros aquells que no ana­ven a fut­bol quan l’equip deam­bu­lava per ter­cera divisió, Mon­ti­livi era un amfi­te­a­tre en ruïnes, la mei­tat dels Immor­tals vivien tor­rats, i els juga­dors s’havien de por­tar l’aigua de casa per dut­xar-se. Els pots iden­ti­fi­car perquè con­si­de­ren que seguir la majo­ria els treu ori­gi­na­li­tat; així doncs, van dei­xar d’escol­tar Manel després de Les cor­ran­des de la pare­lla d’esta­ble i es van que­dar en el segon capítol de Plats bruts, però con­tra­dictòria­ment, denun­ci­a­ven l’escep­ti­cisme fut­bolístic de la ciu­tat tot rei­vin­di­cant la neces­si­tat de ver­te­brar la població envers la causa comuna, o sigui, volien que el fut­bol fos mains­tream a Girona però quan s’ha acon­se­guit, asse­nya­len els puja­car­ros que els tre­uen l’esta­tus de sol­dats ori­gi­na­ris.

Dit això, entenc la neces­si­tat d’expli­car a tot­hom que ells són els bons per un tema d’auto­es­tima, tot i que també haig de dir que quan un ser­vi­dor anava a Mon­ti­livi a veure el Vilobí no divi­sava tants afi­ci­o­nats del Girona com els que ara es reco­nei­xen com a autèntics, però bé, això és un altre tema. De totes mane­res, aquest dis­curs nociu ignora la neces­si­tat de la presència d’aquests puja­car­ros quan el vent bufa a favor i que cer­ta­ment no tenen un sen­ti­ment molt arre­lat al club, però que indi­rec­ta­ment, sense saber-ho, creen un dis­curs de puja­car­ros que anima més puja­car­ros a pujar al carro del Girona, fent que el club gua­nyi més diners, massa social, presència a la ciu­tat, i sobre­tot el més essen­cial que és invi­si­ble als ulls: els fills dels puja­car­ros s’arre­len emo­ci­o­nal­ment al club de manera indis­cu­ti­ble, o sigui, els afi­ci­o­nats bords aca­ben engen­drant segui­dors sec­ta­ris de la causa.

En defi­ni­tiva, estem molt a favor de repar­tir escul­tu­res de mos­ques en zel entre aquells que ana­ven a Bala­guer a ani­mar l’equip un diu­menge a la tarda del mes de maig, però si us plau, obrim les por­tes de bat a bat als opor­tu­nis­tes, els que conei­xen l’Stu­ani i poc més, perquè són aquests qui garan­tei­xen un aug­ment de la massa social sos­te­ni­ble a llarg ter­mini. El crei­xe­ment no arriba mai de la mà dels indis­pen­sa­bles, sinó de la men­ta­li­tat can­vi­ant dels opor­tu­nis­tes. Ah, i sí, tens raó, la dada con­creta de quants Immor­tals ana­ven tor­rats no és fia­ble; tots sabem que eren més de la mei­tat.