Aleix Espar­garó con­ti­nua aca­pa­rant pro­ta­go­nisme a MotoGP. La pífia a Mont­meló va ser monu­men­tal i va fer pas­sar ver­go­nya al gra­no­llerí jus­ta­ment quan més pro­me­tia, després d’haver enca­de­nat qua­tre podis con­se­cu­tius i amb les millors expec­ta­ti­ves a casa. Una mala manera de començar un mes de juny amb tres grans pre­mis. La con­fusió hau­ria pogut mar­car la seva tra­jectòria i allu­nyar-lo de la lluita més ambi­ci­osa, però se n’ha refet, i amb con­tundència. Perquè, just abans del parèntesi de més d’un mes, ha tor­nat a cap­gi­rar el guió amb una actu­ació super­la­tiva a Assen. El dia que Mave­rick Viñales cele­brava el seu pri­mer podi des que corre amb Apri­lia, la satis­facció a la marca era com­pleta perquè Espar­garó, sense haver fet podi, havia pro­ta­go­nit­zat una cursa per emmar­car. Amb un avançament, el que va fer a Jack Miller i Brad Bin­der en la dar­rera xicana del cir­cuit, que serà recor­dat per temps. I una remun­tada, després de ser enves­tit per Fabio Quar­ta­raro, que va reme­mo­rar les millors de Marc Márquez.

Amb l’ofici que donen tants anys de com­pe­tició, Aleix Espar­garó viu una tem­po­rada de somni que aque­lla badada no ha espat­llat. Segon en el cam­pi­o­nat, té coixí res­pecte al ter­cer i ha reta­llat 13 punts res­pecte a Quar­ta­raro, que en té 21 més. Però, més enllà dels números, mos­tra con­vicció i auto­es­tima. “Hi ha una cosa que és molt impor­tant per mi, i és la sen­sació de ser el millor a la pista”, expli­cava després. Així se’l va veure, segur, valent i alli­be­rat. Domi­nant l’escena, fins i tot després de la cursa, en rebre les dis­cul­pes de Quar­ta­raro. Queda gai­rebé mig cam­pi­o­nat (9 cur­ses de les 20 pro­gra­ma­des), i el vallesà s’ha gua­nyat el dret d’aspi­rar a tot. De moment, arriba a l’atu­rada de l’estiu amb un som­riure d’ore­lla a ore­lla. I això sem­pre és bon senyal.