Ousmane Dembélé torna a ser a Barcelona. El serial ha durat molts mesos, amb un punt de perplexitat ja no només per la indefinició del jugador, que de fet tampoc ve de nou, sinó sobretot des de la perspectiva del club, que no rebia resposta per més ultimàtums que posés i que malgrat tot es negava a perdre’l de vista. La insistència de Xavi ha evitat la temptació d’engegar a dida un jugador de qui els màxims responsables van dir a mitja temporada passada, amb el mercat d’hivern obert, que no jugaria més si no renovava. “Entenem que ha decidit no continuar. Per tant, pel seu bé i el bé del club, ha de marxar el més aviat possible”, va arribar a dir el director de futbol el 20 de gener. Es va tancar la finestra d’hivern, i ni mu. Va expirar el contracte, i res de res. I ja com a jugador lliure, amb uns quants dies de marge sense haver tancat res amb cap altre club –hi podia negociar amb llibertat des del gener–, Dembélé se’n torna i accepta, ara sí, firmar un nou contracte, amb el sou molt rebaixat, com a blaugrana.

El Barça ha assumit el risc de quedar en molt mal lloc si, després d’esperar, esperar i esperar, com no ha fet mai per cap altre futbolista, hagués vist com Dembélé acabava firmant per un altre club sense haver ni contestat a cap dels missatges que li enviava de manera periòdica. Acabant aquí, i amb un contracte molt a la baixa respecte al que tenia–un altre senyal dels sous fora de mercat firmats al Camp Nou–, el ridícul el fa el jugador. I el seu agent, Moussa Sissoko, que devia esperar una lluita entre els clubs més potents d’Europa per un jugador de 25 anys lliure de contracte i que no ha tingut més remei que tornar el seu representat cap a Barcelona. El serial ha acabat amb derrota de Dembélé, que percebrà molts menys diners dels que rebia tot i tenir teòricament la paella pel mànec durant mesos. Per considerar-ho una victòria del Barça, però, més val esperar.