Laporta és un pis­to­ler deam­bu­lant pre­pa­rat per sobre­viure matant, un addicte als límits com a punt de par­tida de la victòria, en defi­ni­tiva, és l’ombra antològica de William Munny entrant amb par­simònia a un saloon per reben­tar sense bales a Little Bill. A par­tir d’aquí, les mani­o­bres ins­tin­ti­ves del líder carismàtic poden ser el dar­rer impuls cap a l’abisme defi­ni­tiu o l’inici d’una nova era cons­truïda amb els vells paràmetres. L’emoció és màxima pels amants a jugar a la ruleta russa amb les bales mar­ca­des: la distància entre la mort i la vida està a mans d’un gatell sense mirada.

Dit això, igno­rant el resul­tat d’aquest intent d’esber­lar les dinàmiques suïcides d’uns juga­dors atra­pats per la dic­ta­dura de les vaques sagra­des, s’ha de reconèixer la vir­tut de Laporta de no aco­llo­nir-se davant de deci­si­ons límit com hipo­te­car una part del futur per fer girar de nou el cer­cle virtuós a par­tir d’un model de joc, una estre­lla mun­dial, i un seguit de juga­dors com­pe­ti­tius amb ganes de ser algú. Laporta fa de Laporta en el moment que més es pre­ci­sava d’un Laporta.

En defi­ni­tiva, el titu­lar és clar i pro­voca ver­ti­gen: Laporta s’ha venut una part del demà per tor­nar al Barça a la pri­mera línia espor­tiva i econòmica. De totes mane­res, ell no ha enga­nyat ningú, aquest és el Laporta que va votar el soci, el Laporta sense punt mig, el que no nego­cia amb la por de l’opinió pública com feu la medi­o­cri­tat de Bar­to­meu, el Laporta deci­dit que li rellisca com­ple­ta­ment ser l’ene­mic si les coses van mal­da­des, el Laporta que no agrada als poders mediàtics que han sos­tin­gut la misèria dels dar­rers anys, o sigui, el Laporta que deci­deix quan l’error es pena­litza el tri­ple, però ell sap millor que ningú, que hi ha poques per­so­nes capa­ces d’entrar a un saloon ple de cabrons amb una revòlver sense bales. I l’altre, ja ho sabeu, és Clint Eastwood.