Badosa, bufona, el català és de dona

Ten­dim a fotre pel boc gros les sentències que hau­rien de mati­sar-se i, així, ha anat d’un pèl que Paula Badosa no hagi estat tit­llada de traïdora a la causa; que és la seva, si és dona.

Que hagi dit, a reque­ri­ment d’un peri­o­dista anglès igno­rant o esclau d’un sou que li sub­juga el seny, que el català “en rea­li­tat no és un idi­oma” s’ha sobre­entès com que la ten­nista s’eri­geix en un altre por­ta­veu del cas­tellà supre­ma­cista, colo­nit­za­dor i geno­cida -per història i intenció- que impera a Espa­nya. I pot­ser no; pot­ser es tracta de tota una altra cosa.

L’entre­vista on van pro­duir-se les decla­ra­ci­ons de qui hores d’ara és la 4a ten­nista més ben valo­rada en el llis­tat de la WTP (la Woman’s Ten­nis Asso­ci­a­tion, el gremi del negoci espor­tiu sem­blant a l’ATP -l’Asso­ci­ació de Tenis­tes Pro­fes­si­o­nals, reser­vada als mas­cles) va publi­car-se en un mitjà infor­ma­tiu tan rigorós com el canal de Twit­ter de la LTA britànica (la Lawn Ten­nis Asso­ci­a­tion, que ja es veu, pel nom, que va una mica més enllà d’afa­vo­rir la cobdícia d’aquesta mena de bufons de l’opulència capi­ta­lista).

L’orga­nisme ofi­cial per a la pro­moció del tenis a la Gran Bre­ta­nya fa bullir l’olla intro­duint en aquest mitjà de difusió a dojo les notícies i les xafar­de­ries breus que li sem­blen adi­ents per acon­se­guir requesta, tal com fa qual­se­vol empresa. El nom del peri­o­dista, si és que n’és, del rela­ci­ons públi­ques o de com vul­gui ano­me­nar-se la feina d’aquest tre­ba­lla­dor del depar­ta­ment de pro­moció i pro­pa­ganda del mer­cat del ten­nis, no surt enlloc; entre altres raons, perquè la piu­lada ja no hi és, perquè devia donar mala imatge -mala premsa, també se’n diu- i va esbor­rar-se. I aquesta és la pri­mera, perquè alguna cosa devia pudir, en aque­lla con­versa.

El segon indici de dubte és una qüestió lingüística i té a veure amb l’equi­valència de la paraula anglesa usada per l’entre­vis­ta­dor, que tant podria desig­nar una llen­gua, el llen­guatge com un idi­oma; i, d’aquí, la ter­cera con­si­de­ració que pot situar la reacció de la ten­nista nas­cuda als Estats Units, cons­truïda a Cata­lu­nya i avui fran­qui­ci­ada als Emi­rats Àrabs, a la banda contrària d’on se l’acusa de ven­dre’s: cer­ta­ment, si la com­petència soci­o­lingüística del pre­sumpte peri­o­dista arri­bava fins a conèixer que el català no és una llen­gua reco­ne­guda com a ofi­cial de la burocràcia euro­pea (perquè si Cata­lu­nya és a Europa i hi és ofi­cial, bé que deu ser una llen­gua ofi­cial euro­pea), la pun­tu­a­lit­zació de Paula Badosa comp­tant el català com a llen­gua o idi­oma, encara que l’entre­vis­ta­dor no, resulta una vin­di­cació en tota regla.

Una altra cosa és que la ten­nista se sàpiga dona; perquè tal com tota dona amb dos dits de front ha d’assu­mir que la lluita per a la igual­tat entre les per­so­nes li serà cons­tant i ha d’exer­cir-la arreu i sense treva, tot català amb un xic de seny ha de saber-se’n i exer­cir-ne, decla­ra­ci­ons i rodes de premsa inclo­ses, sem­pre.