Gàmbia és un Estat fallit per més que el seu pre­si­dent, Adama Bar­row, un agent immo­bi­li­ari for­mat a Lon­dres, tre­gui la mà -supo­sant que sigui la seva- pel sos­tre d’un de la mitja dot­zena de cot­xes blin­dats que enlai­ren el munt de dei­xa­lles dels vorals cap a la 44a Cimera dels Gover­na­dors dels Bancs Cen­trals Afri­cans de Ban­jul des d’on volen implan­tar la moneda digi­tal en un país sense cla­ve­gue­res, ni reco­llida d’escom­bra­ries, ni cap poder per evi­tar la recepció de la fer­ra­lla euro­pea que, en forma de milers i milers de cot­xes i de cami­ons de segona mà i de tones i tones de pneumàtics vells, es rove­llen i aca­ben de fer malbé a banda i banda de gai­rebé totes les car­re­te­res (bàsica­ment 2 i, encara, amb un asfal­tat de cor­rupció i tolls enor­mes de fang i soles de xan­cle­tes).

Enmig de l’abo­ca­dor d’escom­bra­ries on viuen, amb vaques, cabres i pollas­tres pul·lulant arreu com espècies inva­so­res o ani­mals de com­pa­nyia (que no es men­gen, perquè el pollas­tre del règim d’arròs que l’acom­pa­nya ve, con­ge­lat, de Nord-amèrica), els nens i les nenes juguen entre la cridòria periòdica dels muet­zins des de pri­me­res hores del matí i fins a les dar­re­res del ves­pre quan, com que són tan negres, la nit els fa des­a­parèixer -dita és, una tal com­pa­ració (diguem-ho per cal­mar l’his­te­risme de les males consciències), pels matei­xos ado­les­cents que, com que hi ha tan poca llum i el des­ba­lles­tat autobús noc­turn no els veu, fotent-se sana­ment d’ells matei­xos, se’n quei­xen.

Les cri­a­tu­res juguen molt a fut­bol amb el mateix tipus de pilota precària -pot­ser no un manyoc de draps, però poc se’n falta- amb què aquí jugàvem també pel car­rer i als des­cam­pats abans que la casa de xoco­la­tes Loyola no ens en regalés de cuir ver­mell a canvi dels cupons ama­gats a les rajo­les cares i escas­ses dels pri­mers anys de la cari­tat -interes­sada, com tota- del con­trol social i anti­co­mu­nista dels Estats occi­den­tals (els anys del Des­ar­ro­llo -tecnòcrata i mis­saire-, con­ti­nua dient-ne la pro­pa­ganda colo­nial espa­nyola).

Els nens i les nenes fan bona cara i se’ls veu ria­llers, diríem que feliços, quan van pel car­rer amb xan­cle­tes i roba estri­pada; sobre­tot ells, perquè elles s’arre­glen més i des­a­pa­rei­xen a l’edat en què el joc de pilota es con­ver­teix en l’aglu­ti­na­dor d’un clan o d’una colla. En aquest país on a par­tir dels 10 anys més d’un 70% de nenes són muti­la­des geni­tal­ment (amb dades del Gam­bia Demo­grap­hic and Health Sur­vey fet per dis­tin­tes orga­nit­za­ci­ons inter­na­ci­o­nals ara fa dos anys), les dones tre­ba­llen de sol a sol, a casa, a l’hort, als camps i a les para­de­tes de la intempèrie men­tre els homes, majo­ritària­ment, resen sub­mi­sos i pre­nen el te escru­po­lo­sa­ment cada quan toca i s’asse­uen a l’inte­rior i als por­xos mal­gir­bats dels cataus i dels mer­cats on s’enta­fo­ren les boti­gues espe­rant algú per tra­fi­car amb alguna mer­ca­de­ria. Escric majo­ritària­ment, perquè n’hi ha que tre­ba­llen al car­rer fer­rant cle­des, des­ba­lles­tant algun vehi­cle, con­duint algun dels milers de taxis rove­llats o llau­rant amb bous o amb un cavall esca­dus­ser. Són pocs, perquè a par­tir del moment en què aquí diríem que arri­ben a l’ado­lescència, la idea d’estal­viar 500 € perquè des del país veí els embar­quin fins a Europa, els pren la ria­lla de la cara i també des­a­pa­rei­xen dels grups de cri­a­tu­res que juguen a fut­bol com si la pilota no fos sinó la pro­jecció del seu som­riure. Tenen la fron­tera del Sene­gal i de les màfies que els explo­ten i maten impu­ne­ment amb l’aqui­escència d’Europa a tan sols 25 km com a màxim; Gàmbia és un país allar­gat a banda i banda del riu immens com una llen­gua oceànica, d’on pren el nom i per on es cal­cula que van pas­sar gai­rebé 3.000.000 d’esclaus de la nos­tra ante­rior ver­go­nyosa i cri­mi­nal migració impo­sada.

Hi ha mol­tes samar­re­tes dels equips de fut­bol d’Europa: les del Barça es veuen molt; les del Madrid, si no n’hi ha més, no li van pas gaire al dar­rere; després, les del PSG, les del Manc­hes­ter City i les de l’Uni­ted, per aquest ordre; però no hi ha pas prou boti­gues o para­des on en ven­guin, perquè la lògica comer­cial n’expli­qui l’abundància. A més, els bai­xos de les bar­ra­ques on s’enta­fo­ren les boti­gues arreu del país són plens a ves­sar de pro­duc­tes asiàtics de con­sum nous de trinca... però costa Déu i ajut veure-hi algú que hi com­pri; és com si l’opulència del món hi perdés la ver­go­nya i es refregués a la cara d’aquesta gent que viu amb uns 700 € anu­als de mit­jana fins als 62 anys, si és que hi arri­ben.

Hi ha mol­tes cri­a­tu­res, jugant a pilota; cada dona en té més de 5 que crien con­jun­ta­ment sota els coberts de forn de plan­xes metàl·liques -i, encara, alguna cabana tèrmi­ca­ment equi­li­brada per la vege­tació del sos­tre- dels com­pound, com el seu anglès colo­nial ano­mena els agru­pa­ments de cases i estan­ces llo­ga­des dels pobles on l’alcalde -o cap- esco­llit d’una família sol­vent -diuen- espera que el visi­teu i agra­cieu amb algun pre­sent o altre quan arri­beu a la comu­ni­tat que pro­te­geix -també diu- i repre­senta (dei­xant clar que és el por­ta­veu del govern de Ban­jul -la capi­tal admi­nis­tra­tiva-, que sol viure a Ser­rekunda -l’econòmica per on veiem pas­sar la comi­tiva del cap d’Estat a tocar de la tanca llarguíssima d’una enorme zona poblada on s’anun­cia la cons­trucció d’un gran com­plex de nego­cis inter­na­ci­o­nal amb cases uni­fa­mi­li­ars a 4.500.000 dala­sis, asse­qui­bles per als occi­den­tals a uns 80.000 dòlars, com els del Trade Gateway Pro­ject on ja fa vint anys el govern gambià i el Banc Mun­dial abo­ca­ven diners i no s’aca­ben de veure).

De Gàmbia, en conei­xem pocs juga­dors de fut­bol, a Europa. D’aquests nens que d’ado­les­cents aspi­ren a arri­bar a les nos­tres cos­tes, tro­bar feina i con­tri­buir a la dependència del país de les divi­ses foras­te­res (amb 100 € men­su­als, la família que els rep pot viure sense doblar gaire l’esquena) ben pocs arri­ben a tri­om­far a les lli­gues que els expor­ten les retrans­mis­si­ons de la UEFA. Hi ha bar­ra­ques amb una tele­visió de pan­ta­lla plana on els homes es reu­nei­xen per apos­tar per als equips que conei­xen a través de les apli­ca­ci­ons dels mòbils. Hi ha telèfons xine­sos arreu, fins i tot a les para­de­tes bru­tes amb una caixa de plàstic com a tau­lell on els man­gos collits de l’arbre de l’esquena es venen a gra­pats per 10 dala­sis (al canvi, uns 20 cèntims d’euro; als nos­tres super­mer­cats, els de Sud-Amèrica, que són els que el con­trol del comerç mun­dial ens fan arri­bar, poden valer 4 euros).

Avui, el juga­dor més ben pagat, és Mussa Bar­row, extrem esquerra del Bolo­nya, que val uns 18 mili­ons d’euros. Amb un valor de 5 mili­ons, el segueix Omar Calley, defensa cen­tral, de la Sampdòria; i valo­rat amb 3’2, Ebra­him Calley, de l’Ata­lanta. Tots a la Serie A d’Itàlia, la bota de l’Europa que els rebota la pilota.