Com que també n’és una, les religions monoteistes ataquen, tal com solen, sense pietat i per simple competència, la idolatria. Per això, el fanàtics del futbol, així que tenen un jugador que els encimbella l’existència, segueixen el precepte primordial que, per demostrar-ho en les tres amb més requesta, els dicta l’absurditat divina –i que consti que la qualificació no és d’un servidor, sinó de Tertul·lià, tot un pare de l’església i tanmateix un retòric excel·lent, que ja va posar els ídols i els idòlatres al seu lloc tant en un tractat concret, De Idolatria, com en el capítol sobre els sacrílegs del seu Apologeticus pro Christianis, que pot llegir-se en català a l’Apologètic de la Bernat Metge. Tant si es considera com a part del Talmud jueu com de l’antic testament cristià, el primer manament de la llei divina tret del capítol 20 de l’Èxode, a La Bíblia, deixa prou clar que la divinitat no es toca. Igualment, la Sura 31, a L’Alcorà, ja estableix, per boca del patriarca àrab Luqman, que Déu no es posa en dubte.

Així, alguns culers, curiosament algun regidor d’hisenda i algun exconseller de caixa d’estalvis, alcen el crit al cel, com els vells mercaders del temple de Jerusalem, quan es qüestiona allò que pugui dir en Lewandowski. I tant li fa que se’n reconeguin les virtuts i la seva picardia futbolístiques; esdevingut ídol, per al populatxo –com en diu Tertul·lià mateix–, per més despatx que ocupi, allò que el treu del pou de la misèria existencial sense haver de suar gaire esdevé infal·lible, com tot un Déu encarnat a la terra.

La religió futbolística, doncs, faria bé, per facilitar-nos a tots plegats la supervivència, d’atendre, d’una banda, el requeriment que el Papa Francesc va fer a l’homilia de Audiència General de l’1 d’agost del 2018 quan va establir que “cal ser lliures de qualsevol ídol” i, de l’altra, d’adonar-se que tot Déu té un ídol que l’enlluerna.

I dic que faria bé perquè les persones encegades pequen de categòriques i de maniquees i alimenten, per acció i per omissió, la criminalitat monstruosa del feixisme. Són els fanàtics, els qui provoquen les allaus mortals als camps de futbol (la darrera, dissabte passat, més de 125 morts a Malang, a l’illa indonèsia de Java) i a la política (i ves que les del segle XX no siguin sinó un mal auguri del que ja té tot el cap tret a Europa –per dir-ho de la vora).

Al davant d’aquests atacs fonamentats en la incapacitat religiosa de donar al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu, el que li és propi, vull dir de separar el gra de la palla i, al capdavall, el servei que ens fa un atleta del mal que provoca escampant tòpics o propaganda de consum tòxic, la coherència humana té prou mostres per confrontar-hi, a la credulitat que, per irracional, és absurda –i torna a ser Quint Septimi Florent Tertul·lià qui parla.

Al mateix temps que a 12.200 km. cap a 3.000 energúmens assaltaven el camp de l’estadi Kanjuruhan perquè el seu equip havia perdut contra el rival de tota la vida i, per contenir-los, 18 agents de policia els disparaven els gasos que van precipitar el desastre, més de 2.500 persones sortien rialleres de la plaça de Can Mario, de Palafrugell, per encarar els 100 km de l’Oncotrail, organitzat per la Fundació Oncolliga Girona, de la Fundació catalana d’ajuda al malalt de càncer, amb la col·laboració altruista de més de 600 voluntaris.

318 equips de 8 persones havien pagat 1.000€ per poder caminar o córrer pels camins de la costa de l’Empordà i les Gavarres en grups de tota mena de condició i tendències: persones compromeses amb la lluita d’algú (Va per tu, Alba; Els amics de l’Aina; Som-hi, Serbe,; Batallé, l’únic; Aquest any correm per tu, Ester...), treballadors d’institucions o empreses (Universitat de Vic, Gepork solidari, Fredrifa Oncotrail...), companys de pobles (Gironawalkers; OncoSEB, de Santa Eugènia de Berga; Bordilenques...), colles de gresca (Cames trinxades; Sense presses; Stuff-a staff-a...) i tants d’altres que ennoblien l’esport bescanviant la competició pel repte. Des dels participants més atlètics de l’equip Quetzal Sportswear que van fer el recorregut amb una mica més de 9 hores a més de 10 km/h, fins a l’equip de Les Diesel-Girona, que van caminar a uns 4km/h durant tot un dia més una hora i mitja de l’endemà, l’objectiu d’arribar amb el mateix estat d’ànim inicial al final de la cursa era tan compartit com la finalitat de recollir diners (en el moment d’escriure aquestes ratlles s’havien aconseguit 379.895,50€, comptant la Inscripció 0) per millorar la qualitat de vida dels malalts de càncer. Més d’un i de dos, suat i cansat, equipat amb la mateixa parafernàlia dels atletes de pantalla mediàtica patrocinats per la toxicitat que dèiem, però pagada de la pròpia butxaca i sense l’enlluernament abassegador dels logos i els eslògans dels equipaments esportius de consum massiu, fent un cop d’ull al voltant es preguntava en veu alta com era que fos femenina l’assistència majoritària. I també més d’un, amb la complicitat de qui usa les paraules que li baixen del cap més que no pas les que li pugen pel sexe, desfeia la qüestió retòrica anotant que si fos al revés, ni que fos per demostrar que s’és més la competició venceria el repte, que és el fonament de l’atracció dels ídols i del guany de la idiotesa.