El fill, com qui no vol la cosa, llança la pregunta: “Quants punts ens falten per entrar a la Champions?”. Sorprèn el pare amb el peu canviat. No se l’esperava, aquesta. Dubta. Pot alimentar-li l’esperança il·lusa, comptar els punts, quedar bé: “Ho aconseguirem segur.” Com que la vida és una altra cosa, opta per la resposta sensata, encara que sigui implacable: “No hi arribarem mai a la Champions.” Tant de bo m’equivoqui algun dia, però ara mateix estem al pou, reflexiona el pare. Se sorprèn. No ha estat tan dur trencar el gel en l’art de desil·lusionar el fill, que ho ha entomat sense drames. Mentre el pentina, sentencia: “Val més que el Madrid guanyi els que volten per baix.”

El que no imagina el pare és que avui toca l’èpica europea amb l’Uni Girona a Fontajau. Deixa veure l’inici de l’eliminatòria al fill, perquè a ell també li agrada i no s’ho vol perdre. No hi entén gaire, del joc (li sona el pick and roll tot i que no sap què és), però té la necessitat d’assentar càtedra: “És molt difícil que remuntin.” Impossible, pensa en veure les primeres errades en tirs francs. L’endemà, el fill pregunta: “Va guanyar l’Uni?”. El pare somriu d’orgull gironí. Li explica el triple de traca de Cornelius abans del descans amb quatre segons per jugar, preludi de l’espectacle. Preparant-li la llet, detalla com l’equip, a còpia de picar pedra, va anar agafant avantatges exigus fins a l’explosió de l’últim quart, amb un parcial de 20-6 –rauxa pura– per emmarcar una nova classificació entre els millors equips europeus. “Com si fos fàcil, nen.”

El fill queda satisfet. “Cada any, papa, són més bones, les de l’Uni. I amb el nou entrenador ja van guanyar una copa!”. El pare li respon que cada temporada l’Uni s’enfronta a innumerables entrebancs. Tenen l’aigua al coll, sembla que claudicaran, però amb esforç i constància reviscolen i s’alcen per competir, competir i competir. És l’empremta de l’equip: cada derrota cruel –n’hi ha hagut moltes– no és una derrota, sinó una petjada més per rebel·lar-se contra l’adversitat, enfortir-se i caminar més fortes. Per exemple, en la primera participació en l’Eurolliga van quedar últimes de grup i no van guanyar cap partit lluny de Fontajau. No fa ni deu anys, fill! Des de llavors, de mica en mica han anat creixent fins a arribar a quarts de final dues temporades. A veure aquest any…

El pare no s’hauria pensat mai que s’emocionaria tant, amb el bàsquet. “El millor és com van celebrar-ho: ballaven a la pista amb els aficionats més joves. Després van fer la volta d’honor aplaudint.” Molts altres equips s’haurien d’emmirallar amb aquesta manera de fer partícip l’afició i agrair-li el suport. Són l’encarnació del romanticisme: celebren les victòries reconeixent el suport dels aficionats de carn i ossos mentre aparten la immediatesa dels selfies narcisistes a les xarxes socials.

El pare, cofoi, contempla les seves paraules. Avui està inspirat: “A casa, la Champions no ens interessa gaire. Seguirem l’Uni a l’Eurolliga.”