La Champions no ens interessa gaire

El fill, com qui no vol la cosa, llança la pre­gunta: “Quants punts ens fal­ten per entrar a la Cham­pi­ons?”. Sorprèn el pare amb el peu can­viat. No se l’espe­rava, aquesta. Dubta. Pot ali­men­tar-li l’espe­rança il·lusa, comp­tar els punts, que­dar bé: “Ho acon­se­gui­rem segur.” Com que la vida és una altra cosa, opta per la res­posta sen­sata, encara que sigui impla­ca­ble: “No hi arri­ba­rem mai a la Cham­pi­ons.” Tant de bo m’equi­vo­qui algun dia, però ara mateix estem al pou, refle­xi­ona el pare. Se sorprèn. No ha estat tan dur tren­car el gel en l’art de desil·lusi­o­nar el fill, que ho ha ento­mat sense dra­mes. Men­tre el pen­tina, sen­ten­cia: “Val més que el Madrid gua­nyi els que vol­ten per baix.”

El que no ima­gina el pare és que avui toca l’èpica euro­pea amb l’Uni Girona a Fon­ta­jau. Deixa veure l’inici de l’eli­mi­natòria al fill, perquè a ell també li agrada i no s’ho vol per­dre. No hi entén gaire, del joc (li sona el pick and roll tot i que no sap què és), però té la neces­si­tat d’assen­tar càtedra: “És molt difícil que remun­tin.” Impos­si­ble, pensa en veure les pri­me­res erra­des en tirs francs. L’endemà, el fill pre­gunta: “Va gua­nyar l’Uni?”. El pare som­riu d’orgull gironí. Li explica el tri­ple de traca de Cor­ne­lius abans del des­cans amb qua­tre segons per jugar, pre­ludi de l’espec­ta­cle. Pre­pa­rant-li la llet, deta­lla com l’equip, a còpia de picar pedra, va anar aga­fant avan­tat­ges exi­gus fins a l’explosió de l’últim quart, amb un par­cial de 20-6 –rauxa pura– per emmar­car una nova clas­si­fi­cació entre els millors equips euro­peus. “Com si fos fàcil, nen.”

El fill queda satis­fet. “Cada any, papa, són més bones, les de l’Uni. I amb el nou entre­na­dor ja van gua­nyar una copa!”. El pare li res­pon que cada tem­po­rada l’Uni s’enfronta a innu­me­ra­bles entre­bancs. Tenen l’aigua al coll, sem­bla que clau­di­ca­ran, però amb esforç i constància revis­co­len i s’alcen per com­pe­tir, com­pe­tir i com­pe­tir. És l’empremta de l’equip: cada der­rota cruel –n’hi ha hagut mol­tes– no és una der­rota, sinó una pet­jada més per rebel·lar-se con­tra l’adver­si­tat, enfor­tir-se i cami­nar més for­tes. Per exem­ple, en la pri­mera par­ti­ci­pació en l’Euro­lliga van que­dar últi­mes de grup i no van gua­nyar cap par­tit lluny de Fon­ta­jau. No fa ni deu anys, fill! Des de lla­vors, de mica en mica han anat crei­xent fins a arri­bar a quarts de final dues tem­po­ra­des. A veure aquest any…

El pare no s’hau­ria pen­sat mai que s’emo­ci­o­na­ria tant, amb el bàsquet. “El millor és com van cele­brar-ho: balla­ven a la pista amb els afi­ci­o­nats més joves. Després van fer la volta d’honor aplau­dint.” Molts altres equips s’hau­rien d’emmi­ra­llar amb aquesta manera de fer partícip l’afició i agrair-li el suport. Són l’encar­nació del roman­ti­cisme: cele­bren les victòries reco­nei­xent el suport dels afi­ci­o­nats de carn i ossos men­tre apar­ten la imme­di­a­tesa dels sel­fies nar­ci­sis­tes a les xar­xes soci­als.

El pare, cofoi, con­tem­pla les seves parau­les. Avui està ins­pi­rat: “A casa, la Cham­pi­ons no ens interessa gaire. Segui­rem l’Uni a l’Euro­lliga.”