L’excés de desgràcies ens ha insensibilitzat i, al final, el dolor arriba més per la melangia del que vam ser que no pas per l’enèsima rebolcada europea, i, de fet, el drama no és la manca de rebel·lió davant la precarietat, sinó la conformitat grupal per aconseguir petits reptes que abans eren mínims innegociables: ja no parlem de guanyar, sinó de competir, ja no parlem d’eliminatòries, sinó de fase de grups, i ja no veiem l’Europa League com un infern, sinó com un purgatori necessari per fer madurar el projecte; en definitiva, quan les notes arriben a casa ningú ens exigeix l’excel·lent i tothom respira alleujat si tenim un suficient pelat.

D’aquesta manera, el problema real de la cagada número infinit en la Champions és que l’excedent de fracassos altera la consciència col·lectiva del club amb un efecte clar a l’hora d’empetitir l’ambició a llarg termini. Així doncs, mentre els anys de vaques grasses de Guardiola van anestesiar la capacitat de valorar els triomfs en la seva justa mesura, ara hem passat de deambular avergonyits pel purgatori de l’Europa League, a acceptar-ho com un pas lògic que limita les expectatives sobre si mateix. Dit d’una altra manera, alerta perquè ja no distingim un gegant al mirall, sinó una persona esquifida amb ganes de veure’s més gran del que és.

Per això urgeix acompanyar la paciència de victòries, es creix guanyant i es guanya creixent; si més no, es creix veient la solidesa del projecte contra equips consistents. I ara mateix el Barça de Xavi ha fet un pas endavant davant la mitjania de la lliga espanyola, amb bons números i una fermesa notable, però es continua desfent quan ha de lluitar contra qui era fa deu anys. En definitiva, seguim sent petits, i, si no creixem aviat, ens conformarem a conviure amb l’ombra de qui vam ser: el perill de limitar la nostra ambició.