El dia no comença bé. Pas­se­gen fins a la plaça del Vi a veure cas­tells i fer país. La gen­tada omple la plaça, però si la mei­tat l’ocupa l’equip de tele­visió (per­do­nin la hipèrbole), les gra­lles, el folre i les mani­lles in situ hau­ran d’espe­rar que la mai­nada creixi, perquè ja n’està fins als nas­sos de les rebe­que­ries des­me­su­ra­des dels fills per Fires. Sem­pre li fa una il·lusió boja Sant Narcís, però quan hi són pel tros, vol girar full i que s’encen­guin d’una vegada els llums de Nadal que ja deco­ren una ciu­tat que ves­teix encara amb màniga curta.

L’arròs és saborós, però li costa de cui­nar-se, metàfora del fut­bol del Girona, gustós amb la pilota però fat en punts. La mig­di­ada és minsa i incòmoda. Té ganes que passi de pressa el par­tit del Ber­nabéu i que la der­rota no faci estralls incu­ra­bles a la peri­llo­sa­ment fràgil moral de l’equip. Pre­vi­sor, pre­para el ter­reny: “El més lògic és que per­dem 3-0 a mitja part.” L’espe­rança és l’últim que es perd, però és més sen­sat expli­car als fills que la vida dona sovint gar­ro­ta­des.

Es mos­sega la llen­gua amb la pre­potència estòlida de Vini­cius (encar­nació del francès que pro­fanà la tomba del sant), bara­llant-se con­tra tota la defensa giro­nina perquè no li posen la catifa per fer les seves fili­gra­nes egòlatres. Ja no pot més quan veu que el madri­dista recri­mina a l’àrbi­tre amb arrogància que Yan Couto, lesi­o­nat de males mane­res per Kroos, està per­dent temps. “Què s’ha cre­gut, aquest! Que es pre­pari quan vin­gui a Mon­ti­livi! Espe­ro­nats per en Sis­plau el posa­rem a rat­lla!” Con­tra tot pronòstic, no té temps de per­dre els estreps perquè és penal i Stu­ani fa cri­dar gol a tot Girona i el bar­ce­lo­nisme. Queda poc, però un món con­tra el Madrid, les taquicàrdies van a mil revo­lu­ci­ons, com si estigués a una bola ver­me­lla de gua­nyar als camells. La faran grossa, avui al Ber­nabéu, i amb el xiu­let final som­riu en veure com rabien a la capi­tal amb l’arbi­tratge. Les deci­si­ons poden ser dis­cu­ti­bles o no (en sabem un niu, a Girona, de rebre trom­pa­des arbi­trals), però li fa gràcia com s’escan­da­lit­zen i se sor­pre­nen els cen­tra­lis­tes en des­co­brir que el regla­ment no és xiu­lar sem­pre a favor del Madrid. Més enllà d’una piu­lada glo­ri­fi­cant sant Narcís, no té temps de gau­dir que han tor­nat a pas­sar la mà per la cara a la capi­tal, perquè marxa espe­ri­tat enfi­lant Fon­ta­jau, exul­tant d’eufòria. Avui ha de ser la nit. Se sorprèn en veure de blanc els de Múrcia i no sap si té a davant Vini­cius o el busca-raons d’en Rojas. Ho té clar: trin­xar els de blanc ha de ser la raó del diu­menge. El Bàsquet Girona, que ja s’ha tret els escrúpols d’equip novell d’ACB, fa que xali amb cada cis­te­lla fruit del joc coral i sense com­ple­xos que arriba als 100 punts i fa callar un impo­tent Sito Alonso que llança bilis (quina casu­a­li­tat) con­tra els àrbi­tres.

Torna a casa exhaust d’èxit pel pont que uneix Fon­ta­jau amb la devesa. El con­trast dels colors ale­gres de la roda de fira que sobre­sur­ten dels pla­ta­ners aca­ro­nant el cel enfos­quit li sem­bla una imatge giro­nina de bellesa bucòlica, única amb el canvi d’hora. Per fi, aque­lla ciu­tat que va escla­tar de glòria el 19 de juny gau­deix del pri­mer cap de set­mana rodó, amb l’acos­tu­mada victòria sol­vent i ale­gre de l’Uni Girona, l’èpica d’amar­gar un cop més el Ber­nabéu i el pri­mer Fon­taS­how cele­brat amb una onada impe­rial de la grada. Tant de bo, desitja, que el tri­plet d’èxits giro­nins de pri­mera, que no donen la feli­ci­tat com­pleta, però aju­den a ento­mar la vida amb més opti­misme, ocor­rin més sovint i no només gràcies al mira­cle de sant Narcís.