El catalanet esquerp de “si torneu amb les porres espargirem Fairy”, o sigui, el patufet cosmopolita que veu la Borràs com una folklòrica amb ànima d’unicorn i l’Aragonès com una forma molt sibil·lina de demanar sisplau, gràcies i perdó al quadrat, és un personatge enrevessat, antagònic amb si mateix: ni un paper a terra però llavors em poso melindro màxim amb la sang de Crims perquè em recorden les novel·les de Vázquez Montalbán.

Així doncs, d’entrada, no és fàcil trobar quin país pot animar aquest Pompeu petitó que vol ser rei en el concert d’Els Pets, però a casa, en la solitud més estricta de qui peca tan sols a ulls de la pròpia consciència, s’oblida de viure una vida que continua igual a ritme de Julio Iglesias perquè ja se sap, ara som molt radicals però aquí les nostres mares escoltaven en Julio mentre els pares abandonaven en Serrat a un pueblo blanco del Mediterráneo.

Per tant, no és estrany que cada català porti al mundial les seves obsessions apàtrides. Els convergents amb amics al Palace van amb Espanya depenent del seleccionador i de la quantitat de jugadors del Barça convocats: l’Espanya del 94 de Clemente, sí; la del 2002 de Camacho, no gaire; la de Rússia de Hierro del 2018 era el preludi de la covid. I, és clar, la de Luis Enrique tenia la seva gràcia perquè feia vomitar els fatxes: el PP, caca, i el PSOE, mira, em deixo enganyar però, al final, caca igual.

D’altra banda, tenim el català que no sap qui vol que guanyi però té clar que Espanya, ni aigua, per l’Estat opressor; Portugal, ni pa, per en Cristiano; França, ni aire, perquè encara no ens han tornat Perpinyà i van entregar en Companys; el Brasil, ni vida, perquè tots els brasilers de can Barça acaben igual; Anglaterra, tampoc, perquè ja no juga en Lineker, i, al final, es pot arribar a negociar amb l’Argentina i els Països Baixos pels favors prestats. Molt fan d’ells i del seu estat bèl·lic amb la comunitat internacional menys amb Andorra.

Continuem amb el català sense emocions, el psicòpata que mira el mundial amb la fredor de l’analista que gaudeix de l’espectacle des d’un punt de vista futbolístic. Fugiu d’ells, són perillosos, no poden formar una família ni tenir relacions estables, només és fiable en Ricard Torquemada; els altres, arguments futurs d’en Carles Porta que encara escolten Dire Straits, Pink Floyd o citen massa en Josep Pla. Perills públics.

Finalment ens queden dues tipologies més, primer el president de qualsevol aplec tradicional que defensa alguna causa de la Unesco i elabora llistes de quins jugadors formarien la selecció catalana mentre construeix hipòtesis de la capacitat competitiva en el grup de l’Iran, Burkina Faso i el Vietnam. Bona gent. Res a dir: eixamplen la base amb la seva bonhomia. I, per acabar, tenim el català buit, el depressiu, el que enyora sentir-se part d’alguna bandera i va buscant causes pròpies dins la competició: Messi es mereix el mundial; Holanda des de Rinus Michels és dels nostres; Polònia, perquè tots som polonesos; Anglaterra, perquè van permetre el referèndum; Croàcia, perquè en Prosinecki era bona gent, o el Marroc, perquè en Bono va menjar xuixos de Girona. Aquests últims, quan una selecció escollida perd, doncs res, passen a animar-ne una altra mentre mostren el drama futbolístic d’arribar a un mundial sense cap bandera a l’horitzó. Visca Suïssa! Ja està eliminada? D’acord... Som-hi, Argentina!