En la mort d’algú, el benpensatisme admet com a tradició les cròniques laudatòries sense aturador, com si l’eternitat depengués de qui la digués més grossa.

I no.

Els mateixos dies que Edson Arantes do Nascimento moria, van passar avall la pintora Conxa Ibáñez, el diplomàtic Ambler Hodges Moss, la dissenyadora Vivienne Westwood, l’arquitecte Arata Isozaki, el Papa Benet XVI i algunes altres persones menys conegudes tan admirables, estimades o menyspreables com aquestes.

Que Pelé feia jugades que deixaven amb la boca oberta no és descobrir cap secret ni prendre partit en cap debat, que és la màxima conflictivitat a què aspira la política moderna.

I tampoc.

Anem pel Papa Benet XVI, que era el pseudònim del senyor Joseph Aloisius Ratzinger, el capdavanter (l’Església catòlica en diu prefecte) de la Congregació de la doctrina de la Fe, que no és sinó la Santa Inquisició de tota la vida. De debò que hem de pensar que era una santedat, el cardenal Ratzinger? Tan sols els covards o els indocumentats o, directament, les males persones, poden aplaudir-li la vida, a aquest hereu de les atrocitats inquisitorials, autor d’unes ditirambes contra la igualtat de les persones que tomben d’esquena. Ha passat avall, déu l’hagi ben perdonat –que diuen els de la seva corda– i que l’elegància que ni ell ni els seus –perseguidors insaciables, per no dir sàdics– no tenen, ens el faci acomiadar amb el respecte que mereix tota persona nada –que alguna cosa devia de tenir de bo, com qualsevol fill de mare.

De l’arquitecte guanyador dels premis més grossos a què pot aspirar qualsevol artista de l’espai, què en podríem dir, després de veure com feia alçar literalment la closca del Palau Sant Jordi de Montjuïc, tan estilitzada, minimalista, integrada, tapa colossal, cúpula florentina, alquímia que ens va ressuscitar, per poder-hi debatre, Miquel Àngel? I, de ben segur, alguna cosa de dolenta havia de tenir, també, aquest senyor, com qualsevol persona admirable.

I què dir de la dissenyadora de l’art –si és que n’és (que en podem dubtar força) punk (terme que podríem traduir per futilesa, poca-pena, puta, maricon...)? O del vicecònsul nord-americà que va moure tants fils en favor del reconeixement de Catalunya? I de la pintora que va esprémer –i és tan sols un dir– fins al naïf el paisatgisme de l’escola olotina?

De Pelé, aquests dies, n’hem llegit i oït de l’alçada d’un campanar. O’Rei, en deien, després de guanyar una copa del món de futbol de la FIFA, poc abans de fer 18 anys. Generós, en diuen, perquè va fer algunes obres de caritat, ben allunyades dels milions que va guanyar com a agent publicitari de marques d’una alimentació i cultura de la despesa tan beneficioses per a la salut i dignitat dels infants com la PepsiCola.

Pelé, per a aquells qui vam passar, en aquest país, de llegir el món a les pàgines catòliques, carlistes, burgeses i, encara, censurades dels diaris (la Hoja del Lunes, El Correo Catalán, La Vanguardia, Dicen...), a sentir-lo per la ràdio (el Boletín Informativo de Radio Nacional de España...­) i a veure’l en blanc i negre en el rentat de cervell d’abans de les pel·lícules (el Nodo) i de la televisió (a Radiotelevisión Española) és l’espurna d’on la pilota surt disparada fins a la malla de la porteria. És el ganàpia del carrer –del barri, per als urbanites– que dribla amb la pilota als peus, té al cap el rectangle de la porteria i no ens pega com un fill de guàrdia civil qualsevol o el seu amic afí protegit pel mafiós de l’època.

La resta, collonades de mal pagador, amb la més grossa de les males intencions de santedat amb què pretenen adotzenar-nos.