L’enyorada Lliga de les estrelles fa aigües. Sense la constel·lació de cracs de les últimes dècades, ni Cristiano ni Messi, la competició vaga a la recerca de genis de la pilota. El futbol anglès ens passa la mà per la cara, però Spain is different i li importa un rave la seva decadència futbolística, monopolitzada en un bipartidisme avorrit entre Barça i Madrid. Al contrari. Sense miraments, els que tallen el bacallà es treuen de la màniga un nou concepte de màrqueting futbolístic: la Lliga de les targetes.

Els mandataris no entenen un borrall de la lògica del joc, però en saben un niu, de fatxenderia i d’absurditat normativa. Per això la seva idea de futbol és sensacionalista: s’expulsarà a la mínima trepitjada i tota mà no enganxada al cos i en posició antinatural, per obra i gràcia d’una autoritat atorgada pels seus sants pebrots, serà penal. A causa d’aquest axioma ridícul, el temor s’expandeix entre els jugadors, tècnics i aficionats. L’objectiu del partit no són els tres punts, sinó que els onze escoltin el xiulet final o, almenys, que t’expulsin com més tard millor.

Les estadístiques no enganyen. En les catorze primeres jornades, la Lliga encapçala el rànquing amb 57 expulsions. La potentíssima lliga francesa (entengui’s la ironia) li fa ombra amb 55. El que hauria de fer reflexionar més d’un, però, és la distància abismal respecte a les principals lligues europees. Itàlia, bressol del catenaccio i el joc garneu, suma 28 vermelles; 22 la frenètica Bundesliga i la Premier, paradigma del joc sense contemplacions, només en té 14. L’honor espanyol no sembla perillar, perquè la primera jornada postmundial, amb els cors arbitrals eixamplats pels torrons, els versos de Nadal i els desitjos de pau a tot el món, el Pare Noel va regalar vuit vermelles en els deu partits. A Anglaterra, en canvi, en les dues últimes jornades disputades hi ha hagut dues expulsions, ambdues en el mateix partit.

Amb aquestes dades, que no són fruit de l’atzar, els partits espanyols són d’una bogeria diabòlica amb sobredosi de polèmica, amb àrbitres temptats d’adquirir protagonisme a qualsevol preu: tota trepitjada sense intenció de fer mal, captada a càmera lenta pel VAR, t’envia als vestidors abans d’hora; els defensors fan mans i mànigues per semblar peces de futbolí, més pendents d’amagar els braços, no fos cas que la pilota els acariciï i assenyalin penal. Usar la lògica per entendre si les mans són involuntàries o intencionades ha passat a la història. Tiren pel dret i indiquen el punt fatídic quan els bufa el vent. Però tothom esclata de còlera davant del desgavell arbitral: La fatxenderia no s’acaba aquí. Qui protesti veurà la groga i, si continua, la segona i al carrer! (amb tres partits de sanció de franc).

En aquesta Lliga de les targetes sobreviu el Girona, que fins ara no ha patit cap expulsió. Curiositats de la vida, perquè el conjunt gironí no destaca per ser la nineta dels ulls de l’estament arbitral. L’excepció va ser el sembla que aneu de verd que etzibà Míchel als àrbitres el dia del Betis, incapaç de mossegar-se el llavi amb les decisions controvertides. La dada, simbòlica, mostra que el Girona simplement es dedica a jugar a futbol. Per si de cas, no ho direm gaire alt ni brindarem ufanosos, no fos cas que algun mascle ibèric ideòleg de la Lliga de les targetes llegeixi per casualitat l’article, en capti l’essència i, emprenyat, hi posi remei en el derbi contra l’Espanyol a l’estil ¡que no se nos suban a las barbas estos catalufos de Gerona!