Aquesta història és de fa un parell de dècades, gai­rebé el segle pas­sat, quan un ser­vi­dor estava noranta minuts anant amunt i avall a mode de Masc­he­rano. Jugàvem con­tra un equip de la part alta que tenia un mit­ja­punta d’una qua­li­tat per sobre de la cate­go­ria, era àgil, tècnic, amb defi­nició, i un caràcter vis­ce­ral capaç de girar un par­tit en qual­se­vol moment, però patia uns defec­tes que coneixíem: es revol­tava con­tra tot­hom al mínim pro­blema, era altiu, superb, con­des­cen­dent, i sobre­tot, emo­ci­o­nal­ment pres per la neces­si­tat de ser el mas­cle alfa del camp. Tan difícil era mar­car-lo com fàcil treure’l men­tal­ment del par­tit, sem­pre que tin­gues­sis les eines de con­trol emo­ci­o­nal que ell des­co­nei­xia per sim­ple anal­fa­be­tisme de si mateix.

Aquell dia vaig mar­car el pri­mer gol con­tra tot pronòstic i el vaig salu­dar després de la cele­bració picant-li l’ullet i tirant-li un petó a mode de Rolling Stone. El vaig pro­vo­car, és veri­tat, i a par­tir d’aquí va bus­car-me els tur­mells com un asse­de­gat, pro­tes­tant a l’àrbi­tre, enca­rant-se amb les ban­que­tes, i envi­ant a la merda algun afi­ci­o­nat nos­tre man­cat de vida per­so­nal afec­tiva que havia deci­dit anar al camp. Un gest seduc­tor a mode d’Audrey Hep­burn i un bes stonià havien estat sufi­ci­ents perquè el nen mimat estigués fora de si: aquell dia el van expul­sar amb ver­me­lla directa per etzi­bar-me una coça segons després d’haver-li dit que era més dolent que l’Oku­nowo. El dolor fou pla­ent perquè esti­rat al camp gau­dia de l’espec­ta­cle d’aquell egòlatra que marxa entre els retrets de la seva pròpia gent.

A par­tir d’aquí, la pre­gunta legítima seria: és legítim treure emo­ci­o­nal­ment el rival del par­tit? La res­posta és sen­zi­lla, ningú dubta d’ata­car la banda del late­ral ofen­siu amb man­can­ces defen­si­ves, de pres­si­o­nar la sor­tida de pilota del cen­tral totxo, o de força a jugar un por­ter sense domini de la pas­sada. És lògic, oi? Doncs el joc emo­ci­o­nal també entra dins d’aquests paràmetres, i men­tre aquell juga­dor ama­teur podia tenia l’excusa de no haver gau­dit de sufi­ci­ents recur­sos per apren­dre a domi­nar-se, l’egòlatra de Vinícius hau­ria de tenir uns pro­fes­si­o­nals que li expli­ques­sin que el pro­blema és ell, i si no troba la solució, que tru­qui a Luis Suárez perquè li narri com va dei­xar de mos­se­gar el per­so­nal, ja que si no can­via, Vinícius serà el forat sobre el qual aquesta tem­po­rada el Madrid cavarà la seva pròpia tomba.