Fon­ta­jau és l’espai on els giro­nins dei­xem de ser giro­nins, on apar­tem la decència d’una ciu­tat epis­co­pal per pren­dre l’ado­les­cent per­dut al car­rers dels Tor­rats, on aban­do­nem la mesura de la tri­buna de Mon­ti­livi per abraçar el des­con­trol noc­turn de les Fires. Així doncs, quan s’entra a Fon­ta­jau, el gironí de gest con­ser­va­dor i ànima anar­quista renun­cia a ser un espec­ta­dor hieràtic per esde­ve­nir pro­ta­go­nista directe d’una relat com­par­tit i així, donar lloc a un caos anímic total­ment antagònic a la nos­tra mesura emo­ci­o­nal de petita i mit­jana empresa. Con­clusió: a Fon­ta­jau s’hi viu amb la des­pro­porció camu­flada dar­rere el gest nihi­lista de qui mira les nove­tats de la 22, fa el ver­mut a la plaça Inde­pendència tapiat sota un bar­ret, o surt del Mer­ca­dal amb l’esguard greu de qui ha enter­rat algun pro­hom de la ciu­tat, perquè en aquest pavelló dei­xem de ser Quim Nadal per con­ver­tir-nos en Car­les Puig­de­mont.

Així doncs, per què el gironí es trans­forma amb el bàsquet? Molt sen­zill, és una tema d’història, de recu­pe­rar la nos­tra infància, de tan­car els ulls i veure’t a Palau-Sacosta, de reviure l’ado­lescència agònica per no per­dre l’ACB, i dels dies de glòria en què vam creure que podríem dei­xar de ser per­so­nat­ges secun­da­ris pre­o­cu­pats a sub­sis­tir. El bàsquet ens arrela amb una iden­ti­tat cons­truïda de petits, en defi­ni­tiva, és la con­tinuïtat històrica amb els nos­tres relats per­so­nals i la con­seqüent lon­ge­vi­tat d’una passió que ens entronca amb qui érem quan encara no sabíem qui volíem ser.

Per això el bàsquet va dues pas­ses per davant del fut­bol a nivell de tro­bar real­ment la boge­ria col·lec­tiva que pro­voca la catarsi d’una afició con­creta en pro d’un objec­tiu comú, i per aquest motiu a Fon­ta­jau hi tro­bem el gust d’apre­ciar l’ins­tint de qui defensa allò seu amb la vis­ce­ra­li­tat de qui pro­te­geix la família, men­tre a Mon­ti­livi, ara mateix, hi ha el plaer de veure com s’està cre­ant aquesta comu­ni­tat, com es cons­tru­eix aquesta iden­ti­tat a foc lent perquè quedi incrus­tada a l’ànima d’aquest gironí res­pec­ta­ble capaç de defen­sar el seu equip com si tingués davant l’ene­mic napoleònic. Ens estem fent grans, i ser-ne tes­ti­mo­nis és una autèntica mera­ve­lla.