Ser de la Penya és una forma de vida

Bada­lona, passi el que passi avui, haurà tor­nat a demos­trar per què és una referència en el món del bàsquet euro­peu. No només com a bres­sol de l’esport de la cis­te­lla, que això ja ve gràcies a la cul­tura de bàsquet que hi ha la ciu­tat amb 13 clubs que repre­sen­ten, en con­junt, més de 3.600 llicències. A Bada­lona no es xuta la pilota, es bota. I d’això en saben molt tot i la man­cança i les deficiències de pis­tes de joc que fa que clubs com el Sant Josep siguin capaços de sobre­viure tot i per­dre el seu històric pavelló. Ho deia Zeljko Obra­do­vic, però a la ciu­tat tot­hom ho sap: ser de la Penya va més enllà del bàsquet, és una filo­so­fia de vida. Tant si ets afi­ci­o­nat com no, tot­hom en sap a la seva manera. Anar a la Penya a Bada­lona és “anar al bàsquet”. Allò que al segle pas­sat era com dir anar a missa. L’afició torna a estar engan­xada a un equip amb un entre­na­dor for­mat al plan­ter, Car­les Duran; un direc­tor espor­tiu for­mat al plan­ter i bada­loní, Jordi Martí; un pre­si­dent for­mat al plan­ter, Jua­nan Mora­les, que subs­tituïa una lle­genda com Jordi Villa­campa, tota una vida al mateix club –cosa ara mateix impos­si­ble de tor­nar a veure en el bàsquet actual–. La Penya té un equip iden­ti­fi­ca­ble, amb con­tinuïtat, cosa que no passa a la majo­ria de clubs, on cada any can­vien. El Joven­tut ja va avi­sar que havia tor­nat amb Lapro­vit­tola a la pista i l’esca­lada ha con­ti­nuat. Un fac­tor coin­ci­deix sem­pre en les eta­pes d’èxit: la gent de la casa. Ho va ser amb Jofresa, Villa­campa, Mar­gall als anys noranta..., ho va tor­nar a ser amb Ricky i Rudy el 2008, i ho torna a ser ara, tot i estar lluny de gua­nyar grans títols, amb Parra, Vives, Ribas, Ven­tura... I ho serà en un futur amb les noves gene­ra­ci­ons que pugen, amb Allen, Jordi Rodríguez, Prey... En l’esport no tot és gua­nyar o per­dre. A Bada­lona ho saben. Amb més pres­su­post han pogut rete­nir el talent, però quan no ho han pogut fer (dar­re­ra­ment han mar­xat Abalde, López-Aros­te­gui, Dimi­tri­je­vic...) la Penya no ha per­dut mai la seva essència, el seu ADN: for­mar. I no només ha ser­vit per man­te­nir-se a l’elit, no només ha ser­vit per nodrir de juga­dors molts clubs ACB que neces­si­ta­ven els famo­sos cupos, sinó que el bàsquet català està nodrit de juga­dors que han pas­sat pel Joven­tut i, sobre­tot, per Bada­lona. Els bada­lo­nins no obli­da­ran mai uns dies històrics amb aquesta copa. Que con­tinuï la festa.