La realitat és tossuda. Una vegada més, el Barça queda arraconat de les competicions europees. No s’ha tancat ni el febrer i els blaugrana desapareixen del panorama continental. La decepció va ser monumental amb l’eliminació de la Champions en la fase de grups, per segona temporada consecutiva, i no queda ni el consol de l’Europa League, eliminat també de seguida, sense haver arribat ni als vuitens de final. No es pot passar per alt que s’ha trobat en el play-off un Manchester United a un nivell més propi de la Champions i dels potents ara mateix, però precisament l’eliminatòria ha servit per constatar, una vegada més, que el Barça encara és lluny de tornar a formar part de l’elit europea.

La trajectòria és contundent. Són vuit anys de decepcions. Des d’alçar la Champions a Berlín el 2015, tot són eliminacions, amb garrotades severes, remuntades adverses i golejades per avergonyir-se. I els dos últims anys, caigudes dobles. Aviat com mai en la Champions, incapaç de superar la fase de grups, i frenats també en l’Europa League. Per recuperar prestigi, per guanyar-se el respecte dels grans clubs europeus, per reivindicar una posició preferent, no n’hi ha prou amb competir i quedar-se a prop de rivals potents. Eliminacions prematures fan mal es miri per on es miri, més enllà dels diners que deixa d’ingressar el club, que tampoc s’ha d’obviar tal com està.

Hi ha matisos i hi ha excuses. El Barça no va tenir sort ni en el sorteig de la Champions ni el de l’Europa League. De la defensa trencada en la Champions, sense Araujo ni Kounde, a les absències de Pedri i Gavi a Old Trafford. Però, si realment s’ha d’esquerdar tot perquè falti alguna peça en un partit, és senyal que encara no s’és prou madur o no es tenen prou eines. El United el va atropellar amb els canvis en la segona part, i el Barça no va tenir resposta.

L’eliminació és prematura i s’ha de pair, sabent que tampoc s’ha d’estripar res ni cremar-ho tot perquè l’equip està en construcció, amb joves en creixement prometedor com Balde. Però sí que s’ha d’assumir que encara no n’hi ha prou. La primera obligació és evitar la davallada que hi va haver després de la duríssima eliminació contra l’Eintracht, amb dues derrotes seguides més al Camp Nou, contra el Cadis i el Rayo. L’evolució reclama títols. I la lliga, més encara tal com s’ha posat, és imperativa.