L’anada de les semifinals de copa al Bernabéu s’havia enverinat per al Barça després de l’eliminació de l’Europa League a Old Trafford i la garrotada inesperada a Almeria. Una tercera derrota consecutiva, més enllà de les conseqüències concretes en la copa, hauria alimentat els dubtes. I el Madrid, tot i que al cap i a la fi l’únic que havia aconseguit el cap de setmana era esquivar el mur dels deu punts de desavantatge en la lliga, tenia l’oportunitat de fer tremolar els blaugrana. Amb l’afegit que Xavi arribava al Bernabéu amb el poder ofensiu limitadíssim, sense Lewandowski, Pedri ni Dembélé. A Madrid ja preparaven el terreny per al gran cop. A l’hora de la veritat, el Barça no només va evitar el ruixat, sinó que va sortir del Bernabéu amb una victòria que té molt de valor. Per com hi arribava, pel risc d’encadenar una altra decepció i pels efectes que hauria pogut tenir.

Amb molt poques armes al davant, el Barça va canviar la cara i va prioritzar la solidesa defensiva de manera molt cridanera, molt més endarrerit que de costum i sense control ni pilota. És un dels fils que deixa el clàssic, la possessió exageradament baixa de pilota dels blaugrana, que van fer un exercici de resistència més pròpia d’equips petits i van beneir l’excel·lència de defenses com Kounde i sobretot Araújo, imperial a l’hora d’empetitir Vinícius. Tan cert és que el Barça va fer un plantejament que l’allunya molt del seu ideal, com que el Madrid no va fer cap xut a porteria. El Barça no pot presumir del com ni pot fer del guió desenvolupat el model per a futurs partits, ni en clàssics ni en altres cites, però la lliçó defensiva li permet tornar a frustrar el rival al Bernabéu, guanyar tranquil·litat i reprendre el camí en la lliga amb més confiança. No són elements menors.