L’anada de les semi­fi­nals de copa al Ber­nabéu s’havia enve­ri­nat per al Barça després de l’eli­mi­nació de l’Europa Lea­gue a Old Traf­ford i la gar­ro­tada ines­pe­rada a Alme­ria. Una ter­cera der­rota con­se­cu­tiva, més enllà de les con­seqüències con­cre­tes en la copa, hau­ria ali­men­tat els dub­tes. I el Madrid, tot i que al cap i a la fi l’únic que havia acon­se­guit el cap de set­mana era esqui­var el mur dels deu punts de des­a­van­tatge en la lliga, tenia l’opor­tu­ni­tat de fer tre­mo­lar els blau­grana. Amb l’afe­git que Xavi arri­bava al Ber­nabéu amb el poder ofen­siu limi­tadíssim, sense Lewan­dowski, Pedri ni Dembélé. A Madrid ja pre­pa­ra­ven el ter­reny per al gran cop. A l’hora de la veri­tat, el Barça no només va evi­tar el rui­xat, sinó que va sor­tir del Ber­nabéu amb una victòria que té molt de valor. Per com hi arri­bava, pel risc d’enca­de­nar una altra decepció i pels efec­tes que hau­ria pogut tenir.

Amb molt poques armes al davant, el Barça va can­viar la cara i va pri­o­rit­zar la soli­desa defen­siva de manera molt cri­da­nera, molt més endar­re­rit que de cos­tum i sense con­trol ni pilota. És un dels fils que deixa el clàssic, la pos­sessió exa­ge­ra­da­ment baixa de pilota dels blau­grana, que van fer un exer­cici de resistència més pròpia d’equips petits i van beneir l’excel·lència de defen­ses com Kounde i sobre­tot Araújo, impe­rial a l’hora d’empe­ti­tir Vinícius. Tan cert és que el Barça va fer un plan­te­ja­ment que l’allu­nya molt del seu ideal, com que el Madrid no va fer cap xut a por­te­ria. El Barça no pot pre­su­mir del com ni pot fer del guió desen­vo­lu­pat el model per a futurs par­tits, ni en clàssics ni en altres cites, però la lliçó defen­siva li per­met tor­nar a frus­trar el rival al Ber­nabéu, gua­nyar tran­quil·litat i repren­dre el camí en la lliga amb més con­fiança. No són ele­ments menors.