Veure la Laia Sanz com un Marc Márquez qualsevol coberta de propaganda fins a les orelles amb la desimboltura d’aquell a qui no li importa ni poc ni gaire la manera de guanyar-se la vida fa pensar en l’escrupolosa reglamentació del Rosse Buurt d’Amsterdam, on les prostitutes exerceixen l’ofici complint les normes admeses. Igualment, patir perquè Alèxia Putellas no prengui mal quan s’enfila a pota ranca tatuada a recollir el segon The Best de la seva carrera futbolística encimbellada sobre unes sabates de taló d’agulla de vampiressa cinematogràfica i coberta per un vestit blanc amb un tall de cortina per escórrer, porta a imaginar quina diferència hi ha entre l’escot d’una dama de companyia i el culte al cos, se sàpiga fer moure o no, entès com a elegància.

Sí, se’m dirà que és la pornografia, en tant que la finalitat dels decorats esportius no és l’excitació de les hormones reproductives, sinó la llibertat d’anar pel món com podria fer qualsevol home, i quedarem entesos.

Per als qui hem tingut la sort, per desgràcia col·lectiva, de desenvolupar la carrera professional envoltats majoritàriament per dones, i comandats per elles sempre que tocava, la igualtat ha tingut les mateixes diferències que en qualsevol conflicte tret de la violència de les patacades físiques i de les solucions immediates. I és en aquesta desgràcia i en aquestes disfuncions on rau la complicitat amb la lluita de les dones.

Que hi hagi àrbitres en els partits de futbol, en el bàsquet i en qualsevol competició independentment de la sexualitat atribuïda als qui la practiquen no hauria de fer perdre de vista que no n’hi ha prou, si no és tan sols per exercir el poder, que hem d’afavorir l’empoderament feminista.

Aconseguir la paritat en els oficis dedicats a la salut, l’aprenentatge i el benestar de les persones és tan necessari com abolir la distinció masculina o femenina de les pràctiques esportives, perquè si la distinció entre homes i dones tan sols és un cromosoma, la mateixa frontera que ens permet distingir una finalitat o altra de la manera d’anar pel món hauria de ser la que ens impedeixi separar-nos.

I és en aquesta igualtat, on hem de trobar-nos.