Després de le Tour i il Giro ve la Volta, que vol dir el mateix i prové de la mateixa idea; i no és pas, potser, que sigui perquè totes tres rondes ciclistes nasquessin durant els mateixos anys inicials del segle anterior a aquest que passem ara.

La idea de recórrer França en bicicleta es va concretar el 1903; la de cosir Itàlia a cops de pedal, el 1909, i la de resseguir els camins de Catalunya, el 1911, abans que els enginyers de la Mancomunitat no ordissin la trama de carreteres –i biblioteques i escoles i...– que en travaven la relació esfilagarsada, desmanegada fins aleshores.

Li calia, a l’estat francès, una cursa per fer veure als citoyens el fil que els unia? Pot ben ser que no, perquè s’explica que la idea de cobrir França per etapes va ser d’un tal Géo Lefèvre, que va convèncer el director del diari l’Auto, Henri Desgrange, que això li serviria per escampar la seva publicació pel territori i augmentar les vendes.

La Gazzetta dello Sport i el Corriere della Sera van recollir la idea, vista, tot cal dir-ho, la rendibilitat de la competició automobilística que ja organitzava el segon, i van explotar a Itàlia la simbiosi comunicativa amb els habitants del territori. A Catalunya, van treure suc de la mateixa idea els periodistes Miquel Arteman i Narcís Masferrer, redactor i director, respectivament, de l’antic setmanari esportiu del grup Godó, El Mundo Deportivo, i Francesc Maria Peris, enguixador, que havia col·laborat abans en la secció d’esports de Las Noticias, el primer diari on va treballar Josep Pla a Barcelona, i Ramon Torres Casanovas, ja rodat a les pàgines esportives d’El Diluvio, entre d’altres.

L’estratègia promocional va reeixir, ja es veu prou amb el pas dels anys, però sobretot amb el pòsit que encara queda (amagat, segurament, per la fressa colonitzadora) en la manera genuïna d’assumir-ne inconscientment les gestes. Si en els patis dels col·legis, en els recintes enreixats on es permet practicar-lo o en el seient d’algun estadi de futbol sentiu que alguna criatura o espectador encara exclama amb la llengua vernacla que qualsevol jugador ha fet, cardat o fotut un canyardo –i l’enteneu– és perquè encara queda en el racó del cap on les paraules aglutinen la història dels habitants d’un país la traça del cop de cames impressionant del guanyador de set Voltes i quatre podis més, Marià Cañardo.

I si més enllà de la força publicitària, les etapes de la Volta ens han de servir d’alguna cosa més que veure homes anunci pedalant per les nostres carreteres deu ser perquè l’avantatge de 4 minuts que ahir el grup de Guillaume Martin (Cofidis), Maxim van Gils (Lotto Dstny), Richard Carapaz, Simone Petilli i Filipo Zana (Team Layoc) tenien a la recta de la Devesa, entre l’Esquirol i Olot, antiga posta de traginers, terra de carlins i d’estraperlo i veral dels Joglars, quan en feien, potser ens hauria de fer pensar que amb el xino-xano del passat només s’arriba just a la Creueta –on va arribar Martin abans de perdre davant de l’empenta d’Evenepoel, que va coronar la Molina com un corredor que avança a l’aguait i quan cal arribar al cim, fot un canyardo als pedals sense manies.