El Barça és un club neuròtic, sense estabilitat emocional i amb una nul·la capacitat d’allargar les alegries, com si es necessités tenir algun element d’angoixa a sobre la taula per poder tenir una raó de ser. Aquesta capacitat d’autodestrucció acaba portant a un esgotament vital de l’entitat i a una permanent sensació de tornar a començar, fins i tot, quan estàs immers en èpoques de victòries continuades. Només cal recordar la guerra paranoica de Rosell contra Laporta en plena època del Barça de Guardiola.

A partir d’aquí, com tantes vegades ha passat en aquesta casa de cadires cremades, el dia en què el Barça pràcticament ha guanyat la lliga de la resurrecció esportiva, Mateu Alemany, l’home fort de Laporta que legitimava una part no menor del projecte, marxa per motius professionals. El de sempre. Nous horitzons quan està en plena reconstrucció d’una plantilla necessitada d’un geni dels despatxos, de la mà dura que va posar a lloc uns jugadors aburgesats que s’havien aprofitat de la mediocritat insulsa de Bartomeu: Laporta és el rostre però Alemany era el cervell, no en tingueu cap dubte.

Així doncs, Laporta perd l’arquitecte real del seu projecte, el cervell que actuava perquè ell pogués deixar anar el carisma amb la seguretat que donava la fermesa d’Alemany al darrere. Laporta perd el seu Ten Cate en el moment que esportivament començaves a aixecar el cap, i no gens menor, perd la persona amb qui realment s’entenia i equilibrava aquest ball d’egos que van portar els Reverter, Giró, etcètera a marxar del club pel que tots ja sabem.

En definitiva, durant aquests anys Laporta ha mostrat la llum de la valentia però també ens ha ensenyat el dubte d’aquest personalisme extrem que el porta a governar amb persones més papistes que el Papa, i Mateu Alemany era qui equilibrava aquesta tendència del president de governar tan sols amb els incondicionals absoluts de la secta. Ara Mateu marxa perquè sonen aires d’ofertes irrenunciables, però aquest adeu, si no es gestiona bé, pot acabar tancant més el club en si mateix, i a la llarga, pot ser una llosa important en el futur d’un mandat que a pesar de totes les seves contradiccions, aconseguia aixecar l’entitat de les tenebres de l’era Bartomeu. A veure què passa, però d’entrada, és una molt mala notícia.