El Barça és un club neuròtic, sense esta­bi­li­tat emo­ci­o­nal i amb una nul·la capa­ci­tat d’allar­gar les ale­gries, com si es neces­sités tenir algun ele­ment d’angoixa a sobre la taula per poder tenir una raó de ser. Aquesta capa­ci­tat d’auto­des­trucció acaba por­tant a un esgo­ta­ment vital de l’enti­tat i a una per­ma­nent sen­sació de tor­nar a començar, fins i tot, quan estàs immers en èpoques de victòries con­ti­nu­a­des. Només cal recor­dar la guerra para­noica de Rosell con­tra Laporta en plena època del Barça de Guar­di­ola.

A par­tir d’aquí, com tan­tes vega­des ha pas­sat en aquesta casa de cadi­res cre­ma­des, el dia en què el Barça pràcti­ca­ment ha gua­nyat la lliga de la resur­recció espor­tiva, Mateu Ale­many, l’home fort de Laporta que legi­ti­mava una part no menor del pro­jecte, marxa per motius pro­fes­si­o­nals. El de sem­pre. Nous horit­zons quan està en plena recons­trucció d’una plan­ti­lla neces­si­tada d’un geni dels des­pat­xos, de la mà dura que va posar a lloc uns juga­dors abur­ge­sats que s’havien apro­fi­tat de la medi­o­cri­tat insulsa de Bar­to­meu: Laporta és el ros­tre però Ale­many era el cer­vell, no en tin­gueu cap dubte.

Així doncs, Laporta perd l’arqui­tecte real del seu pro­jecte, el cer­vell que actu­ava perquè ell pogués dei­xar anar el carisma amb la segu­re­tat que donava la fer­mesa d’Ale­many al dar­rere. Laporta perd el seu Ten Cate en el moment que espor­ti­va­ment començaves a aixe­car el cap, i no gens menor, perd la per­sona amb qui real­ment s’ente­nia i equi­li­brava aquest ball d’egos que van por­tar els Rever­ter, Giró, etcètera a mar­xar del club pel que tots ja sabem.

En defi­ni­tiva, durant aquests anys Laporta ha mos­trat la llum de la valen­tia però també ens ha ense­nyat el dubte d’aquest per­so­na­lisme extrem que el porta a gover­nar amb per­so­nes més papis­tes que el Papa, i Mateu Ale­many era qui equi­li­brava aquesta tendència del pre­si­dent de gover­nar tan sols amb els incon­di­ci­o­nals abso­luts de la secta. Ara Mateu marxa perquè sonen aires d’ofer­tes irre­nun­ci­a­bles, però aquest adeu, si no es ges­ti­ona bé, pot aca­bar tan­cant més el club en si mateix, i a la llarga, pot ser una llosa impor­tant en el futur d’un man­dat que a pesar de totes les seves con­tra­dic­ci­ons, acon­se­guia aixe­car l’enti­tat de les tene­bres de l’era Bar­to­meu. A veure què passa, però d’entrada, és una molt mala notícia.